La majoria de persones fem el que hem de fer en aquesta crisi: seguim les indicacions que ens van donant, sortim el mínim possible, prenem les precaucions necessàries. I ho fem no com a súbdits obedients a una autoritat suprema, ho fem com a ciutadans conscients que entenem que les mesures són per al bé comú, per evitar una catàstrofe encara més gran. És a dir: actuem cívicament i no submisament. No, no som soldats.

Però hi ha inquietants elements que han entrat en escena que ens haurien de preocupar des d’un punt de vista democràtic. Els inquisidors de balcó que insulten els veïns que surten al carrer i demanen que si tenen motius per fer-ho que es posin un braçalet blau, certes actuacions policials d’una contundència desmesurada per reprimir els qui se salten el confinament com si es tractés de terroristes armats i a punt de disparar o algunes propostes per a la sortida de la situació actual fan pensar que, de la mateixa manera que existeix la resposta responsable, empàtica i solidària, hi ha també certs rampells d’autoritarisme inquietants.

La Generalitat de Catalunya, aconsellada per l’epidemiòleg Oriol Mitjà (que ja fa setmanes que defensa la mesura), estudia la creació d’una mena de passaport epidemiològic en el qual constaria si hem passat o no el coronavirus. Guillem Martínez en un article deia: «Imaginem que en comptes d’aquest virus es tractés de la sida». Doncs, sí, imaginem que el Govern proposés un sistema per detectar sidosos i decidim quin lloc els deixem ocupar en la societat. Vostè tria: o salut o democràcia. O la llibertat o la mort.

Aprofitar la incertesa i la por a perdre la vida per instaurar aquesta mena de sistemes de control desmesurat és abocar-nos a un escenari amb les llibertats minvades. ¿Però què podem esperar dels qui han intentat treure rèdit polític dels morts que s’acumulen a les residències i les morgues? ¿Què podem esperar dels qui diuen que nosaltres som millors pel simple fet de ser nosaltres?