Molt s’ha parlat de l’excepció espanyola davant de la crisi del Covid-19: la falta d’unitat de les forces polítiques. A aquesta diferència de fons, s’hi suma una altra diferència de forma: el to mediocre dels discursos. Com a contrapunt, tres passatges del missatge televisiu d’Emmanuel Macron de dilluns passat, en el qual va anunciar l’aixecament parcial de les restriccions a partir de l’11 de maig. Una mica de ‘grandeur’ condensada.
Primer passatge: «Vet-nos aquí tots solidaris, fraternals... Conciutadans d’un país que debat, que discuteix, que continua vivint la seva democràcia, però que continua unit. I vull compartir amb vostès, en plena adversitat, aquest orgull. Aquesta certa idea que ha fet a França és aquí, viva i creadora». De Gaulle en estat pur: «Toute ma vie, je me suis fait uneix certaine idée de la France» (tota la meva vida em vaig fer una certa idea de França).
Segon passatge: «Les distincions socials només poden fundar-se en la utilitat comuna. Aquestes paraules, els francesos les van escriure fa més de dos-cents anys. Hem de recollir la torxa i donar tota la seva força a aquest principi». La frase forma part de l’article 1 de la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà (1789), just després del primer paràgraf: «Els homes neixen i són lliures i iguals en drets». És un pilar dels valors republicans: establerta la igualtat, les diferències no poden ser resultat de l’origen (social, econòmic, geogràfic), sinó del mèrit.
Tercer passatge: «El moment que vivim és una convulsió íntima i col·lectiva [...] Ens recorda que som vulnerables, potser ho havíem oblidat [...] Hem de saber, en aquest moment, sortir dels camins trillats, de les ideologies, reinventar-nos, i jo el primer». El discurs de Macron, menys bel·licista que l’anterior –«nous sommes en guerre»–, pot ser vacu, però és bonic.
Com a colofó, un missatge d’esperança: «Retrobarem els dies feliços». Sí, vaig recordar la cançó de Jacques Prévert –’Les feuilles mortes’– que va popularitzar Yves Montand: «Oh! je voudrais tant que el teu te souviennes / des jours heureux où nous étions amis (Oh, m’agradaria tant que recordessis / els dies feliços de quan érem amics». Fa anys, en una entrevista televisiva, la periodista Anne Sinclair va preguntar a Jacques Delors si lamentava no haver-se presentat a les presidencials. També va recórrer a aquesta cançó per respondre: “Les feuilles mortes se ramassent à la pelle, / les souvenirs et les regrets aussi”. És l’excepció francesa.