La primavera ja és aquí, esplèndida, i amb l’aire i l’aigua del mar més nets que mai, amb neu al Pirineu i temperatures suaus. La natura respira, sense la pressió de l’activitat habitual, i fa més habitables i boniques les ciutats, amb les seves perifèries i conurbacions, i els pobles, amb les seves planes i valls. El país, però, està parat, i els hospitals i altres instal·lacions són plenes de malalts greus i de persones que, heroicament, en tenen cura. El virus no estalvia ningú, sobretot els més vulnerables, i estem dominats per la inseguretat i la incertesa. En pocs dies, hem passat de ser una societat tranquil·la i satisfeta de si mateixa a una societat amb por i aclaparada pels milers de persones que han mort soles, als hospitals, a les residències d’avis, fins i tot a casa. També molts dels qui han contret el virus i l’han sobreviscut, han passat greus dificultats i la dura soledat de l’isolament.
El coronavirus ha sotmès mitja humanitat a una prova d’estrés colossal, que afecta tant les persones malaltes com les sanes. Quedar-se a casa és estrictament necessari, però es fa feixuc i interminable. I és que no podem viure sense l’altre, ni que sigui telemàticament. Estem descobrint la importància d’acompanyar la solitud del qui està sol, i constatem la impotència de no poder-ho fer quan la malaltia estreny o ofega. Com va dir el Papa, no ens podem salvar sols. Aquest és un temps de prova. I alhora, paradoxalment, és un temps d’esperança. Hem celebrat la Pasqua, i Pasqua vol dir resurrecció, victòria sobre la mort, entrada en un món nou. Pasqua és un cant a la vida, a la llum que dissipa la tenebra, a l’amistat que foragita l’angoixa. Pasqua és retrobament, diàleg, afecte, abraçada. Aquesta és l’experiència de Jesús. I és que de dins la foscor en poden sortir llavors d’esperança.
Davant la primera epidèmia que afecta tot el planeta, creix la consciència de pertinença a la gran família humana. El virus no ha fet distinció entre races ni cultures, entre nord i sud, entre forts i febles. Tots estem remant a la mateixa barca. Tan sols els infants –per raons encara desconegudes– resisteixen molt millor. Ells confirmen que hi ha futur. D’altra banda, els ancians han estat els més colpits, i veiem que massa vegades s’ha tractat la seva malaltia amb criteris de productivitat i eficàcia. La reacció ha estat unànime: tota vida humana té el mateix valor i no pot ser avaluada per raó de l’edat o de la feblesa.
La prova del coronavirus ha obert grans espais de solidaritat i de creativitat. El confinament s’ha convertit en una lluita contra la resignació i el desànim. L’ésser humà posseeix molts recursos. És capaç de donar respostes a un present complex i imaginar un futur divers, en el qual ressuscitin persones i pobles. La solidaritat és una paraula clau en el temps nou que comença. Diumenge de Pasqua. Triomfa la vida. Enmig de la prova preval l’esperança.