El Govern de Pedro Sánchez va encertar en el disseny del paquet d’ajuts per pal·liar (fer front a) les conseqüències del tancament de l’economia per frenar l’expansió de la pandèmia del Covid-19. Però aquest encert s’està veient entelat per la lentitud i el biaix en la concessió d’ajuts, així com per la incertesa sobre què passarà amb els ero de «força major» l’endemà que finalitzi l’estat d’alarma. Permetin-me que m’expliqui.
Aquesta és una crisi econòmica inusual. No es deu a un sobreendeutament, com la del 2008. Ni a l’aparició de desequilibris macroeconòmics (inflació, dèficit comercial exterior, dèficit públic), com les dels 90 i 80. Ni a una crisi d’oferta, com la dels preus del petroli dels setanta.
Aquesta és una crisi diferent amb dos trets diferencials. En primer lloc, afecta alhora totes les economies del món. En segon lloc, impacta de forma simultània pel costat de la demanda (les llars no tenen ingressos per consumir), i pel costat de l’oferta (les empreses no poden continuar produint perquè no tenen clients).
Per evitar que famílies es vegin abocades a situacions de pobresa i fam, i que empreses solvents hagin de tancar han d’aparèixer dos ‘gegants’. D’una banda, un prestador d’últim recurs que estigui disposat a subministrar la sang del crèdit al cos econòmic; és el Banc Central. De l’altra, un pagador d’últim recurs que subministri diners a les llars i a les empreses perquè facin front als seus pagaments; són els governs.
Els ajuts no arriben
Com he dit, el Govern de Pedro Sánchez ha respost bé. Però poden fer-se tres objeccions. La primera és que els ajuts directes (diners) no estan arribant de forma ràpida a les famílies i empreses. Especialment dolorós és el retard de les comunitats autònomes en els ajuts a les famílies per suplir l’ajuda alimentària que els nens rebien a les escoles.
La segona és sobre els avals de l’Estat als préstecs a les empreses. Són adequats i estan ben dissenyats. Però el gradualisme està provocant incertesa i recel en el món empresarial. La demanda per al primer tram de 20.000 milions d’euros ha sigut tal que els bancs estan donant prioritat als seus millors clients, relegant les pimes, que són les que més ho necessiten. El Govern ha de treure tota l’artilleria de 100.000 milions en avals per evitar el qüestionament, la incertesa i la desconfiança.
La tercera és sobre els ertos. La seva utilització ha sigut un encert. Però s’ha d’aclarir la incertesa que existeix respecte a què passarà amb els ertos per «força major» l’endemà del cessament de l’estat d’alarma. Aquell dia alguns negocis, com els hotels, hauran de fer-se càrrec del pagament de salaris, Seguretat Social i rendes com els lloguers. Però no tindran ingressos per falta de clients. El risc de fallida és elevat. Una opció seria convertir de forma gairebé automàtica els ertos per força major en eros per causes productives. Això permetria guanyar uns mesos per recobrar els seus ingressos.
Però necessitem més artilleria de guerra. El Govern ha d’exercir el seu paper de pagador últim amb més valentia i agressivitat. Tinguin en compte que per cada mes de tancament, el PIB caurà entre dos i tres punts. La caiguda al final de l’any 2020 pot ser més gran que durant la guerra civil. Si no volem veure l’aparició de gana i de fallides massives, aquesta caiguda del PIB ha de ser substituïda per despesa del Govern.
Ara necessitem més Estat. Però aquí ens trobem amb la incapacitat de la UE per donar un cop de mà. Comprenc el desassossec del president Pedro Sánchez. Possiblement té enveja del Regne Unit el Govern del qual acaba d’ordenar al Banc d’Anglaterra que financi directament els augments de despeses que provoca el coronavirus.
Una última reflexió. Els governs estan ajudant d’una forma abans mai vista les empreses. Aquestes han de correspondre a aquesta ajuda amb un nou contracte social de l’empresa amb el Govern i la societat. Altrament la desconfiança pública en l’empresa serà destructiva i irreparable.
Si el Govern i les empreses fan el que acabo d’assenyalar, hi ha raons per creure que quan comenci la deshibernació l’economia espanyola, que manté un encomiable superàvit exterior i una forta competitivitat, respondrà amb una forta recuperació.