Si el Covid-19 va posar en evidència la greu manca de llibertat d’expressió a la Xina i els mals hàbits ancestrals d’alimentació, també ha exposat les vulnerabilitats d’Occident. Individualisme i curtterminisme es revelen com grans obstacles per afrontar els reptes del segle XXI. Ningú sortirà indemne d’aquesta crisi i, si no se n’aprenen les lliçons, el futur serà més difícil. El Partit Comunista Xinès (PCX) haurà d’assumir que s’han acabat els temps de l’obscurantisme; la seva societat és la primera que li demana transparència. Els governs occidentals han d’admetre que les seves polítiques han generat una desconfiança en les institucions que desestabilitza la democràcia i amenaça la llibertat.
S’ha produït un canvi de paradigma i no serveixen les fórmules utilitzades fins ara. L’escalfament global va ser la campanada que hauria d’haver despertat el planeta, però com que les seves conseqüències més desastroses són a llarg termini, governs i empreses continuen amb el seu afany productiu, entossudits a augmentar el PIB, mentre una societat cada vegada més individualista s’obstina a engrossir la seva butxaca sense capacitat de visualitzar els seus fills ni els fills dels seus fills.
Davant el coronavirus, Corea del Sud, la Xina i el Japó han donat exemple d’una ètica comunitària que no té Occident, exemple que ja va meravellar davant del desastre nuclear de Fukushima, tot i que no il·lustrés les democràcies liberals. El Covid-19 passarà, però hi ha milions de virus desconeguts sotjant-nos que poden provocar pandèmies molt més mortíferes que l’actual, i no es pot desaprofitar l’oportunitat d’aprendre dels errors per respondre a les noves crisis que genera el vertigen d’una realitat cada dia més volàtil i interdependent.
L’Europa dels valors se’n va oblidar davant de l’allau d’immigrants desencadenada per la crisi de refugiats que va inundar el Mediterrani el 2015. La solidaritat, principi que hauria de dirigir tots els altres, ha caigut en desús i ha trencat la cohesió social en un moment en què els problemes dels altres s’han convertit en els nostres. Les nostres inseguretats són les de tothom, perquè vivim en un món sense fronteres, tot i que Israel, els EUA, Hongria o Espanya s’entossudeixin a aixecar murs contra els altres.
El fenomen de la desglobalització s’aguditzarà en alguns sectors, però ni els EUA es poden permetre antagonitzar amb la Xina, ni la UE amb l’Índia, ni ells amb Rússia o qualsevol altra potència. Els grans reptes que enfronta la humanitat són globals i necessiten solucions compartides que només s’obtenen a través de la cooperació.
El multilateralisme representat aquests dies per l’Organització Mundial de la Salut ha exposat la urgència de col·laborar i compartir investigacions per trobar una vacuna capaç de posar fi a la pandèmia; una vacuna produïda amb l’esforç de tothom, que pugui arribar als més vulnerables i no sigui segrestada pels més rics. No és moment de retòriques sobre la construcció de societats més igualitàries, sinó de frenar la discriminació i l’abús que genera la creixent bretxa entre rics i pobres.
La crisi del 2008 la va provocar l’1% de la població i la va pagar el 99% restant. No es poden cometre els mateixos errors. Per evitar la polarització i el populisme que corroeix el sistema democràtic cal començar per cuidar la gent comuna, els que fa més d’una dècada que estan aixafats per l’enriquiment furiós d’uns quants.
És necessari tornar a generar confiança en les institucions. Europa té l’oportunitat d’acostar-se a la ciutadania, obrir la seva pesant burocràcia i convidar organitzacions no governamentals i de base que fomentin l’intercanvi de coneixement i la cooperació per mobilitzar recursos amb una estricta disciplina social, que torni als ciutadans la sensació perduda de protecció. Si no hi ha esperança no es pot cohesionar la societat.
El PCX, com les antigues dinasties xineses des de la Zhou (1122-249 aC), obté la seva legitimitat en els resultats de la seva gestió i és conscient que pot perdre-la si no compleix les expectatives de la societat, ja que l’ancestral mandat del cel pel qual exerceix el poder legitima el dret a la rebel·lió. Els governs occidentals han desvirtuat la democràcia amb la seva preocupació curtterminista, que frena els compromisos per fer front als riscos globals que planteja la crisi ecologicosocial en què està immers el planeta.
És temps de reflexió i anàlisi, de reforçar les institucions multilaterals perquè abordin els complexos reptes transnacionals que afloren, de sobiranies compartides i col·lectius cooperatius que impulsin la solidaritat en lloc de la competitivitat individual.