Semblava que eren lluny i fora de perill del coronavirus. Les illes Galápagos s’ubiquen a 1.000 km de la costa equatoriana. És un arxipèlag molt jove geològicament parlant; un punt calent de les entranyes del qual emergeixen volcans generadors de nova terra. I és que, avui dia, algunes illes de Galápagos es troben en ple creixement mentre que les més ‘velles’ són erosionades per la mà del vent i l’oceà fins a desaparèixer sota les aigües. El nostre planeta continua evolucionant; les forces de la natura són allà. Res a veure amb el còmode escenari plantejat al Gènesi on tot –univers, terra, vida i humanitat– es va crear en sis dies (ja que en el setè, «el gran dissenyador» va descansar). La prova d’aquest dinamisme la trobem en l’actual pandèmia que ens fueteja a tort i a dret. «Germà, espero que es trobin bé. La bestioleta ha arribat a les Galápagos», em deia el meu amic Polito des del seu confinament en la remota illa que l’ha vist créixer: San Cristóbal. Tot i que no és un ésser viu pròpiament dit, i com abans ho van fer les tortugues, iguanes i pinsans procedents del continent americà, el Covid-19 s’ha obert camí.
En paral·lel al virus, mentre la humanitat es veu obligada al confinament, ha despertat la rebel·lió dels animals: la llibertat per a moltes espècies. «La vida s’obre camí» podria ser el crit revolucionari i reivindicatiu de l’os que passejava l’altre dia pel municipi asturià de Ventanueva, o de les cabres salvatges que van filmar a la població de Chinchilla (Albacete). Un altre bon amic, Gonçal, des de la seva quarantena a Arenys de Mar, em feia partícip d’uns vídeos que convertien en mera anècdota l’albirament de senglars en ple Eixample de Barcelona: bandes de carrer d’aquests suids –idolatrats, culinàriament, per Obèlix (ens acaba de deixar el gran Uderzo)–, irrompien en les vies de la localitat costanera amb nocturnitat i traïdoria.
Per descomptat que també han circulat ‘fake news’; per exemple, les imatges de dofins als canals de Venècia. A més, de la mateixa manera que és freqüent topar amb úrsids, ants i ossos rentadors en punts poblats d’Amèrica del Nord, aquí ja eren habituals les incursions de fauna salvatge a la jungla d’asfalt. L’únic cert és que els humans hem usurpat i alterat –fins i tot destruït en la seva totalitat– el nínxol ecològic d’altres cosins d’evolució. Privats d’espai i aliment aquests rapinyen entre les nostres escombraries, zones enjardinades i animals domèstics. A Uganda, els goril·les de muntanya de Bwindi abandonen la seguretat del bosc per saquejar hortalisses i fruites de les finques indígenes; el lleopard es menja les gallines i gossos a les ciutats de Tanzània, i l’elefant arrasa collites senceres a Kenya. Som molts i hem profanat, sense permís, els dominis del regne animal i vegetal. Avui els seus súbdits es revolten i aprofiten el confinament humà per estendre la llibertat natural.
La paraula de Darwin
Un confinament i una pandèmia l’explicació de la qual podem buscar en les idees de Charles R. Darwin. La dinàmica i emergent terra de Polito, les Galápagos, van ser motiu d’inspiració per a aquest naturalista que –havent-se format com a teòleg– va ajudar a trencar amb la generalitzada visió que el cosmos havia sigut creat sota i per al control del Déu humà. La paraula de Darwin ens revela que l’‘Homo sapiens’ tan sols és una espècie més en l’Arbre de la Vida, i que, lluny de dominar els designis del medi, la selecció natural mai ha deixat d’actuar sobre cadascuna de les criatures terrestres.
Els homínids fòssils van depredar animals i vegetals durant milions d’anys, i els hadza actuals d’Eyasi mengen carronya en descomposició sense cap problema. Per tant, els caçadors-recol·lectors es van adaptar –per selecció natural– a ingerir substàncies que per a nosaltres avui serien tòxiques o indigeribles. Amb la producció, l’humà es va adaptar a altres productes –com la llet, els cereals o carns engreixades–, però ens vam anar allunyant de l’aliment silvestre. La recent tornada a la interacció amb animals salvatges, ja sigui per necessitat, superstició o modes –com el consum il·legal d’espècies protegides a manera de bé de prestigi–, ens ha agafat totalment inadaptats a aquesta nova dieta i interacció exòtiques... des del pangolí al ratpenat. Haver violat la integritat i espai vital dels nostres parents ha despertat bèsties invisibles... microscòpiques: com el coronavirus que s’obre camí pels carrers al costat d’ossos i senglars.