El meu professor Alejandro Castillo deia que s’informava millor de l’actualitat llegint els clàssics que els diaris. Aquests dies ha canviat la seva tàctica, la urgència dels esdeveniments obliga, mentre jo provo de seguir el seu mètode. Quan Bardolfo i Pistola tornen al cau de Falstaff després que el donjoan obès els hagi fet fora a cops d’escombra, aquest els rep cantant: «L’home torna al vici, la garsa al robatori». No és l’única mostra de saviesa sobre el mal costum que hi ha amagada en aquesta òpera de Verdi, però jo recordo el vers una vegada i una altra quan surt a parlar amb nosaltres el Govern.

Als de Sánchez no els atribueixo mala fe, ni mala voluntat. Això ho deixo als comptes de Twitter independentistes i de l’entorn de Vox, de nou, com tantes altres vegades, calcats en les seves crítiques, en el seu oportunisme populista i les seves punyalades de barris baixos. Però sí que em decanto, en la meva anàlisi, pel desbordament i malaptesa, i també atribueixo al Govern una irresponsabilitat. I això no ho dic per ser mal pensat, sinó perquè és l’única autocrítica sincera que estan fent, tot i que de rebot i entre línies.

Els bustos parlants no paren de repetir que la responsabilitat és d’un altre. Intenten que assumim que la catàstrofe no és culpa seva, però transmeten una imatge d’irresponsabilitat. El responsable de tot és una autoritat sanitària tan competent com imprecisa, una comunitat internacional on cada país va a la seva, unes retallades en sanitat que van fer uns altres i un assortiment d’organismes científics i experts. Potser acaben dient, com els guàrdies civils d’‘Amanece que no es poco’ quan tirotegen el sol, que l’únic responsable és el misteri.

Si no es va aturar l’activitat fins després de la manifestació feminista que el Govern havia promocionat sense parar, el que va passar és que «la ciència» així ho recomanava. Si avui falten respiradors i llits d’uci, el que passa és que el Govern carrega amb una motxilla d’herència rebuda. Si els test que es compren massivament són defectuosos, el que passa és que el Govern fa bé la seva feina perquè els ha comprovat abans d’utilitzar-los. Si les comunitats autònomes van cada una pel seu costat, com pollastres sense cap, és responsabilitat dels governs autonòmics tot i que l’estat d’alarma hagi canviat les regles del joc.

Al final, volent remarcar davant de la ciutadania el missatge que la catàstrofe no és culpa del Govern, cosa que és certa en gran manera, el missatge que acaben oferint és que res és la seva responsabilitat i, per tant, que el Govern és irresponsable. No és la millor tàctica d’apaivagament quan t’enfrontes a una societat sotmesa a l’estrès, la solitud, la tragèdia i el pronòstic d’una llarga convalescència econòmica.

Seria millor que el Govern assumís la seva responsabilitat en cada intervenció. Ajudaria que l’oposició donés més marge de confiança. Però com diu Falstaff, l’home torna al vici, la garsa al robatori, i el polític, afegeixo jo, a la propaganda.