Els ‘Crims’ de Carles Porta, que van passar de Catalunya Ràdio a TV-3, han tingut un èxit eixordador. Hi hem vist passar assassins de geriàtric, psicòpates en un pàrking o obsessos homicides reincidents, casos històrics que van marcar una època de la crònica negra. Criminalitats antigues i delictes recents, més o menys garbellats per a la memòria. Hem sentit testimonis, hem vist reconstruccions discretes de les escenes, hem entrat als escenaris i els arxius. Ens hem acostat al mal.

En l’última entrega d’aquesta primera temporada, però, hi ha hagut un fet singular: el crim d’Helena Jubany no està resolt. Han estat, potser, els dos episodis més feridors i esfereïdors d’un programa que ha sabut mantenir el pols narratiu (és a dir, l’entreteniment) a partir d’uns fets tràgics, moltes vegades paorosos, però sempre des del respecte a les víctimes. En el crim de Jubany, però, encara viu, lacerant, més enllà de la brega no gens dissimulada entre policies, jutges i fiscals, amb el culpable encara lliure, hi bategava un desig cert de justícia poètica. És a dir, aquella que no coneix els terminis de la prescripció legal sinó el temps impertorbable de la dignitat.