Viuen en una bombolla. Els hem acusat d’això una i mil vegades perquè ens n’han donat exemples per creure-ho. Els futbolistes: joves, rics i populars. La seva vida, en res s’assembla a la nostra. Alguns han crescut aquí, tenen amics de la infància i, tot i que estiguin envoltats de luxe, tenen una mica més de contacte amb la realitat. D’altres, en canvi, arriben d’un altre país, es confinen a les seves mansions sense necessitat de cap virus i ni tan sols es molesten a aprendre l’idioma. Viuen aquí, com ho podrien fer a Milà, a Manchester o a París. La seva vida, el seu entorn, la seva bombolla.

Aquesta capa fina i transparent els allunya de la resta de la societat i tot i que els hàgim vist implicar-se perquè ens quedem a casa, les seves esplèndides mansions no han fet més que augmentar el nostre distanciament. Perquè als futbolistes se’ls adora dins del camp, però les seves estratosfèriques nòmines estan sempre en la ment dels aficionats, més latents o més patents en funció de les alegries que els proporcionin.

Xifres obscenes

Ningú hi empatitza ara mateix. És una reacció humana, perquè fa anys que sentim parlar de xifres obscenes, de quantitats que s’escapen a la nostra capacitat d’imaginar. Però els futbolistes, a qui ja hem condemnat, tenen l’oportunitat de demostrar que també viuen en aquest món i que comprenen que van al mateix barco que el seu club. En realitat, són els primers interessats que aquesta aturada obligada no destrossi el negoci.

Allò de besar l’escut està molt bé, però l’autèntic gest de compromís amb la seva entitat, és assumir que –més enllà del que diguin els seus contractes–, mentre els seus clubs no generen ingressos, potser toca renunciar a part del sou. En cas de ser així, podríem reclamar a institucions com el Barça, capaç de generar mil milions d’euros per temporada, que no recorrin a regular la plantilla d’empleats no esportius, cosa que haurien de deixar per a aquelles empreses que realment ho necessitin.

Indústria sota sospita

Després hi ha l’altra bombolla, la de la indústria del futbol. Aquesta que va començar venent publicitat a les seves samarretes, que va trobar una mina en la venda dels drets televisius i que està arribant al límit de vendre tot el vendible en aquesta carrera inacabable per ser la millor, tot i que sigui a través de quantitats indecents en traspassos i sous. Aquesta aturada ha servit perquè reflexioni fins i tot el president de la FIFA, Gianni Infantino. Massa partits, tot i que resulti inevitable pensar que és un raonament interessat, pel bé del seu jardí.

El virus que atemoreix mitja humanitat també pot penetrar a les dues bombolles. Qui sap si serà el moment perquè clubs i futbolistes redimensionin el seu paper. Perquè uns estudiïn si no han depassat el sostre del que és viable, i perquè els altres trepitgin, ni que sigui per una vegada, el nostre terra.