Com va passar amb la crisi del 2008, l’impacte econòmic del coronavirus és objecte de debat. Experts o molts que s’autoproclamen com a tals asseguren que el Govern ha actuat tard i malament. Pot ser que sigui així, però és fàcil advertir d’allò que s’hauria d’haver fet una vegada que s’ha produït el succés. En definitiva avisar a posteriori amb la gastada frase: «Ja ho vaig dir, jo ja ho sabia».
La veritat és que la del coronavirus és una crisi amb escassos, per no dir nuls, precedents. Costa trobar algun moment en la història recent que es pugui comparar, almenys dels que un servidor ha viscut. I alguns episodis he vist: el dilluns negre a les borses el 1987, reviscut aquests dies a Wall Street; la crisi del sud-est asiàtic a finals dels 90; l’esclat de la bombolla ‘puntcom’ a principis dels 2000, i la crisi financera del 2008, de la qual no fa tant que n’hem sortit i que ha deixat innombrables cicatrius com la precarietat laboral i la desigualtat.
Però una situació d’activitat general totalment paralitzada, la gent confinada a casa seva... No se m’ocorre amb què comparar-ho que no sigui una guerra o similar. Potser amb el ‘crac’ de 1929 que va desembocar en la gran depressió. Però ara l’enemic no és l’esclat d’una bombolla financera o immobiliària. Ara és un virus l’abast del qual encara ningú ha sigut capaç de delimitar. Aquest és un dels motius de la incertesa que marca aquests dies, juntament amb la falta de resposta, no nacional sinó europea, a aquest repte.
Davant d’aquest panorama, que a més canvia a una velocitat de vertigen, pocs poden dir (sincerament) que tinguin fórmules magistrals. Segurament el Govern ha comès errors a l’enfrontar-se a un repte d’aquesta magnitud. El dilema pot arribar a ser escollir entre el dolent o el pitjor, entre paralitzar l’economia o deixar que el virus es propagui i faci la seva feina, com va pretendre inicialment el primer ministre britànic Boris Johnson.
En tot cas, com afirma el professor de l’IESE ,Javier Díaz Giménez, el virus mata, però la recessió també. I més si es converteix en depressió. Per això no és moment de disputes i retrets, com ha recordat el Cercle d’Economia. L’enemic és comú: el virus. No és qüestió de si el govern d’aquí o el d’allà. Un repte gegantí requereix una resposta a l’altura de la seva envergadura.
Per això el Banc Central Europeu (BCE) està desplegant cada vegada més el seu arsenal i Brussel·les ha congelat les seves regles fiscals perquè els estats puguin gastar més. Tot esforç és poc per combatre no només la malaltia sinó el mal que pot infringir al nostre mode de vida.