Els meus gats estan molt estranyats. Ens miren de manera estranya. Es pregunten què ens passa, a què es deu el nostre estrany comportament d’aquests dies. Ells tenen una llarga experiència en això del confinament: viuen confinats des que els vam adoptar, fa sis anys. De tant en tant surten a la terrassa, a veure món. I interaccionen amb aquest món: observen els veïns i els seus gossos que borden, desitgen als ocells que se’ls escapen, com burlant-se’n. Els meus gats mai trepitgen el carrer ni se’n van per les teulades. Les seves vides són d’interior, cosa que els preserva de malalties, perills i brutícia, però també els fa més temorosos del que hi ha a fora. Així que aquests dies, els nostres gats ens entenen, potser per primera vegada en les seves felines vides.
A casa meva hi ha quatre gats i tres adolescents. No sé per quina raó, els adolescents ens han sortit casolans. Aquests dies m’estic adonant que gats i adolescents s’assemblen molt en els comportament. Tots es reclouen als seus espais. Van a la recerca d’altres quan necessiten atenció o moixaines, i els reclamen sorollosament. De vegades t’esgarrapen mentre els acaricies amb amor. O et bufen sense que entenguis què dimonis els passa. Les seves emocions són, sovint, inescrutables. Almenys quan tu desitges escrutar-les. Un altre punt en comú: els adolescents i els gats se t’acosten quan volen ells, no quan vols tu. Convé saber-ho.
També comparteixen actituds excèntriques: es posen a córrer per l’escala sense avisar, es queden abstrets mirant una cosa invisible, sembla que entrin en estranys trànsits (de riure, els humans; de roncs, els felins). No és estrany que de sobte es mostrin esquius, com si tota presència els molestés o com si no necessitessin ningú. Per fortuna, entre ells s’avenen. Es busquen i es comprenen mútuament. Formen una mena de grup de resistència davant de tot i, en especial, davant de nosaltres, els adults de la casa.
Les seves habitacions, els seus regnes
En el nostre confinament s’obren altres petits confinaments, que tenen a veure amb les necessitats de cada ésser viu que conforma aquest petit hàbitat. Els meus adolescents reclamen ara el seu espai més que mai. Es tanquen a les seves habitacions –els seus regnes– i es dediquen a les seves coses, ja sigui estudiar, jugar, veure pel·lícules... Hem establert horaris i unes mínimes normes, però quan més feliços semblen és quan se les salten. S’han convertit en defensors del seu lloc: quan entro a les seves habitacions no acabo de sentir-me a casa meva. Ells em permeten entrar-hi, si és per poc temps, però em miren de manera estranya. Percebo que estan desitjant que me’n vagi.
Els meus gats fan el mateix. És seu, perquè així ho han volgut, l’estret passadís que separa el sofà del finestral. Allà s’ajeuen de panxa enlaire diverses hores al dia, per prendre el sol. No volen que ningú els molesti quan estan fent això, tot i que de vegades toleren que els rasquis la panxa. Segons va avançant el dia, colonitzen el sofà, la meva butaca de llegir i el reposapeus. No els acaba d’agradar compartir amb nosaltres les mantes, que –com tot el que acabo de dir– formen part del seu territori. No els agrada que ara les reclamem amb més freqüència, ni que hàgim començat a veure la temporada u de ‘Breaking bad’, ni que programem classes de zumba familiar a la sala, ni que no complim els horaris als quals tan acostumats estaven. Per exemple, al matí ens esperen ansiosos, emmurriats, a la cuina, per recordar-nos que anem amb retard, que hauríem d’estar llevats fa almenys una hora i mitja, com passa des que el seu món, que és el món durant els mesos del calendari escolar.
Per compensar-nos, els felins són benèvols amb els nostres atacs de mandra. No acaben d’entendre que intentem combatre-la, que ens entossudim a establir horaris i torns per a tot, que donem lliçons als adolescents de com passar l’aspirador. Molt menys que els nostres tres minuts d’eufòria al dia coincideixin amb el moment en què baixem les escombraries ni que de sobte una cosa que ningú volia fer es converteixi en la disputada aventura diària.
Els meus gats estan estranyats i, a estones, molestos amb tot el que passa, perquè detesten que res els canviï les seves rutines. Tot i que crec que, en el fons, si poguessin parlar per reconèixer-ho, dirien que disfruten de la nostra presència. També jo disfruto de la dels meus tres adolescents, que malgrat el que he dit són adorables. He decidit treure-li algun profit a aquesta terrible situació. Un temps extra per disfrutar i conèixer els meus fills. Perquè, a l’edat que tenen, potser quan tot això acabi, es posaran a volar com aquests ocells que semblen riure’s dels meus gats, i no tornen. Potser quan tot això acabi podem aconseguir que recordin aquests dies estranys com una cosa estranya, atípica, agradable i espero que irrepetible que van compartir amb aquests pesats dels seus pares.