A prop de casa, en un balcó, hi ha una pancarta que diu ‘Tot anirà bé’. Està escrita amb lletres majúscules, enormes, acolorides, infantils. És probable que sigui el resultat d’una d'aquestes propostes que EL PERIODICO publica cada dia, ‘A casa teva’. Fer coses amb els nens, distreure’ls. En aquest cas, pintar i, alhora, provocar una reacció optimista. És la reproducció d’un lema que s’ha estès per tot Itàlia: ‘Tutto andrà bene’. A sobre les lletres, al costat, en un racó, un arc de Sant Martí, també ingenu, naïf. És alhora un missatge engrescador i trist. Transmet el desig d’un demà possible, lliure de neguit, i alhora és una veu tímida, gairebé inaudible, des d’un present tèrbol.
El pitjor de tot plegat és la falta de perspectiva, la inexistència clara d’un final. Si sabéssim la data en què s’acaba la condemna, podríem fer plans, perquè no és del tot cert que el ‘carpe diem’ sigui la millor solució, sobretot si aquest present és pastós i rutinari en la grisor i la por. Per això, el «tot anirà bé» expressa un delit i un turment a la vegada. El delit d’un altre escenari des del turment d’aquesta llosa atemporal que només ens deixa escriure infantils i acolorides lletres.