La malaltia de la superioritat nacionalista. La que aprofita la crisi sanitària més greu de la història recent per lluir sectarisme. La que es delecta exigint el tancament de Madrid i culpabilitza milions de persones en comptes de mostrar solidaritat. Sí, alguns se’n van anar a les seves segones residències. Tan irresponsables, tan egoistes com els barcelonins que van tocar el dos a la Cerdanya o a la Costa Brava. D’altres només volien tornar als seus llocs d’origen. I, també, molts van tornar a Catalunya. Més d’un s’hauria de preguntar per què hi ha tants catalans treballant a Madrid, trobant allà el recolzament que aquí se’ls nega.
Després, a reclamar tancar Catalunya. Tancar, sempre tancar. També les ments. Viure en un deliri supremacista. Insultant, denigrant tot el que ve dels altres. Utilitzar una pandèmia mundial per a la més ridícula política gal·linàcia. No només és patètic, és perillós. Verí per a la intel·ligència. Encara més per a la convivència. La salut, les persones només com a excusa. Per damunt de tot, un tros de terra. Això sí que és una pesta. També per a l’independentisme.