Ara que resulta fàcil veure les costures a Setién, és important recordar que poc del que passi aquesta temporada serà atribuïble a ell. Va arribar a mitja temporada perquè Josep Maria Bartomeu va decidir que convenia un canvi després de no haver-se atrevit a fer-lo a l’estiu. El relleu partia de la base que aquest Barça era molt millor del que aparentava amb Valverde. Tant creien en això que van pensar que fins i tot li sobrava talent, així que li van buidar la plantilla en el mercat hivernal.

Un mes i mig després, sentim com Setién justifica la titularitat d’Arturo Vidal per davant d’un tercer davanter amb conceptes com «treball defensiu» o «riscos» que no convé assumir. Raonaments que no hauríem imaginat per part d’un tècnic que arribava a ser qualificat de temerari per la seva aposta ofensiva. Amb les seves diferències, Valverde i Setién han arribat a una conclusió similar, que l’equip no està per a gaires alegries.

I qui millor ho descriu és Gerard Piqué, que aquest diumenge va jugar davant «el pitjor Madrid» des que visita el Bernabéu. Es tracta d’una valoració atrevida si tenim en compte que el central ha guanyat a l’estadi blanc de totes les maneres possibles. Però aquesta frase, que des de l’òptica blanca pot semblar una ofensa, a qui realment despulla és al Barça.

Perquè en els primers 45 minuts, davant d’aquest rival menor, els blaugranes se’n van anar al vestidor sense marcar. Van saber tenir la pilota, controlar el joc i, fins i tot, van tenir oportunitats, però els va faltar aquella contundència vista en altres ocasions. No va ser un Barça pletòric, però aquest és actualment el millor Barça possible. Amb el marge que Messi pugui tenir un millor dia, ningú confiava en una millor versió de la vista. I, tot i així, van poder guanyar, però, també com va passar, perdre davant un Madrid amb limitacions, però més ambiciós. El pitjor Madrid va ser capaç de ressuscitar –per mèrits propis i aliens– per acabar guanyant el pitjor Barça.

Els símptomes que arrossega aquest equip ja fa mesos que estan diagnosticats. No és el primer partit en què l’equip té fases de bon joc, però la seva convicció en el que fa és feble. Conscients de la seva fragilitat –de vegades; futbolística; de vegades, mental, i de vegades, física–, quan el partit es torça, són incapaços de posar fre a la caiguda. L’equip es desdibuixa i no troba res a què agafar, independentment que a la banqueta hi hagi Setién o Valverde.

Ni arribava per a la Champions fa dos mesos ni tampoc ara. Una altra cosa és la Lliga, entre el pitjor Madrid i el pitjor Barça resulta impossible pronosticar qui aconseguirà la pitjor Lliga dels últims temps. Després d’anys esperant el final de cicle blaugrana, ha resultat que tots dos envelleixen alhora.