El conflicte en actiu en què les tropes dels EUA porten mes temps lluitant es pot estar a punt d’acabar. L’acord entre el Govern de Donald Trump i els talibans hauria de ser un primer pas. Però, tot i que en principi sembli una magnífica notícia, d’una banda potser no n’hi hagi prou i, de l’altra, pot ser que no sigui acceptat per tots els afganesos.
El més fàcil seria criticar el president nord-americà. És un acord amb una milícia radical que els EUA volien derrotar i no ho han aconseguit. Les connexions amb Al-Qaida, d’una banda, i amb Estat Islàmic d’altra banda, havien portat els talibans a la llista d’organitzacions terroristes. Van ser els que van amagar Ossama bin Laden quan manaven i els que han fet impossible l’esforç de la comunitat internacional per aconseguir un govern representatiu a Kabul.
No obstant, aquesta guerra que va començar després de la caiguda de les Torres Bessones el 2001, pot acabar gairebé dues dècades després amb un acord de pau. En principi s’ha de celebrar. Malgrat que les polítiques de Trump siguin tan capritxoses com imprevisibles, l’acord posa sobre la taula algunes de les qüestions que hem vingut repetint al voltant d’aquesta guerra sense fi.
El Govern de Kabul no compta
La primera és que l’única manera de fer tornar els soldats nord-americans a casa passava per pactar amb l’enemic. Però alhora posa de manifest que per més que s’hagi intentat, aquesta guerra no era tant entre els afganesos, com principalment entre els talibans i els EUA. Per això ara es firma entre les dues parts contendents sense tenir en compte per a res el Govern de Kabul.
De poc han servit els milers de milions invertits a reconstruir el país, ni les vides perdudes dels gairebé 2.500 soldats americans des que va començar el conflicte. Una mostra més de la facilitat amb què els governants acaben entregant vides alienes per uns objectius polítics incomprensibles.
Si s’hagués reconegut els talibans com el govern oficial de l’Afganistan l’any 2000, és probable que ens haguéssim estalviat molt patiment inútil, des de l’atemptat de l’11 de setembre fins a la posterior invasió del país. Això sí, hauria significat acceptar un govern tribal i salvatge; unes milícies que sotmeten la dona i la releguen a un paper residual, sense accés a l’educació, sense drets bàsics com la possibilitat de separar-se d’un marit o denunciar un violador; una guerrilla islàmica que no accepta la dissidència i que proposava mantenir la seva població sota relacions feudals.
¿Ha canviat alguna cosa? Ni llavors, ni ara, els talibans han sigut una milícia homogènia. Pot ser que els que firmin ara semblin una mica més moderats, però els radicals seguiran presents i la seva intenció de controlar tot el país ara està validada pels que han mantingut durant gairebé 20 anys un govern marioneta. Per això, tot i que l’acord sembla necessari, es fa difícil saber si l’acord és l’inici de la pau a l’Afganistan o si torna a un passat de guerra infinita.