De cop, la meva professió tornava a tenir sentit. Fa uns dies, la meva parella i jo vam tenir la sort d’anar a la classe d’un dels nostres fills a parlar sobre cine. Ha sigut la classe que més m’ha costat preparar, la que més he disfrutat i la que, en un moment de saturació d’estímuls audiovisuals, m’ha recordat per què continuen tenint sentit les pel·lícules i és tan important no desaprendre a mirar-les.

Amb l’entusiasta col·laboració de la seva professora, busquem la manera d’explicar-li a nens de 5 i 6 anys què és el cine. Semblava fàcil, però quan intentem donar forma a la sessió vam veure que no ho era perquè avui ni tan sols nosaltres (un cineasta i una crítica) ho tenim del tot clar. Vam decidir relaxar-nos i proposar una cosa senzilla: els vam convidar a parlar de les seves pel·lícules favorites (sorpresa: ‘¡Shazam!’ va guanyar ‘Frozen’), els vam intentar explicar què era un cineasta i vam portar ‘flipbooks’ i un zoòtrop perquè experimentessin. Però el ‘hit’ va ser el muntatge amb escenes de Charles Chaplin, Harold Lloyd i Buster Keaton que vam projectar.

Em vaig penedir al segon d’haver pensat que posar-los aquests grans èxits era un tros de tòpic. I em vaig penedir d’haver-me qüestionat alguna vegada la decisió d’alguns pares (nosaltres entre ells) de posar els seus fills petits cine mut, pel·lícules de Ghibli o clàssics dels 80: ¿Hi havia allà un gest esnob? ¿Ho fèiem per ells o per nosaltres? Quan vam veure les seves reaccions, els dubtes es van desactivar de cop. Va ser increïble sentir-los riure. Es partien, aclamaven les escenes, alguns es feien enrere a les seves cadires. Segur que ens hauria fet la mateixa gràcia veure’ls trencar-se veient els Minions, però això a més de graciós era emocionant. Ho era perquè demostrava el bé que entenen el llenguatge cinematogràfic, l’increïblement sensibles que són a les imatges i la capacitat que tenen de concentrar-s’hi.

En l’era de la dispersió, tot això és valuosíssim. L’entusiasme del meu fill i dels seus companys també constatava una cosa que tenim tendència a oblidar: l’important que és recórrer a aquestes i a tantes altres pel·lícules del passat per explicar el cine, per explicar què són les pel·lícules.