Artur Mas està disposat a sacrificar-se i aspirar a la presidència de la Generalitat si els interessats l’hi demanen; només ha posat una condició: no participar de cap teatre electoral amb Puigdemont. Un detall d’honestedat que planteja el dubte de si respon a l’interès real de ser candidat o de no ser-ho. Mas ho ha sigut gairebé tot en política; va ser delfí, rei sense màscara, promotor de la ‘casa gran’ del catalanisme, va somiar reencarnar Macià, es va imaginar convocant el referèndum d’independència tot i que només era un procés participatiu, va ser defenestrat pels seus i inhabilitat per la justícia, però sempre ha fet gala d’una certa astúcia.
Una astúcia que va deixar una empremta profunda en l’origen immediat de la desgraciada excepcionalitat política. La seva responsabilitat és alta, tot i que compartida amb tants d’altres i molt especialment, i involuntàriament, amb Mariano Rajoy, tot i que això del líder del PP és una altra història. La jugada mestra de Mas es va materialitzar quan es va tramitar l’Estatut del 2006. En aquell procés, el llavors cap de l’oposició va pressionar ERC per pujar l’aposta d’un text atrevit de sortida, després va pactar amb Zapatero la rebaixa de l’aprovat al Parlament buscant la divisió del PSC i el despenjament dels republicans i ho va aconseguir. La resta la va fer el Tribunal Constitucional a l’enterrar el que en quedava.
La maniobra li va donar per guanyar les eleccions el 2010 amb un resultat extraordinari, 62 diputats, insuficients per ser investit perquè no tenia el recolzament d’ERC; no obstant, va apel·lar a l’abstenció del PSC, que l’hi va donar sense rancor. A partir d’allà, l’astúcia es va transformar en picardia per sobreviure, fins que va perdre un plebiscit figurat i la CUP li va fer pagar el seu entusiasme per les retallades socials. Malgrat tot, el llegat de Mas és fonamental per entendre on som. En un moment d’eufòria, el 2012, va alinear CDC en l’independentisme, ii va sol·licitar de l’electorat una majoria excepcional que li va ser negada de forma cruel; tres anys més tard, va improvisar un president substitut, designant Carles Puigdemont, al qual amb prou feines coneixia.
De tornada de la seva inhabilitació, Puigdemont continua allà, al capdavant del legitimisme, regnant el que un dia va ser l’espai guanyador de la vella CDC, avui amalgama de sigles sense més concert que el de la seva voluntat. No obstant, el líder dubta sobre com evitar la victòria d’ERC. En aquesta dilema, Mas té al seu favor el crèdit de l’inhabilitat per l’Estat (opressor) i la seva experiència de govern; en contra seu arrossega el disgust que va clavar als seus recolzaments financers a l’abraçar el sobiranisme i la seva poca empatia amb l’independentisme radical que adora el seu successor.
Mas depèn de Puigdemont, amb el qual manté poques coincidències estratègiques i al qual ja va advertir dels perills de la seva aventura el 2017, segons aireja ara, i al qual, a més, no vol en la seva llista per no repetir l’artifici electoral d’un president impossible que cedeix la butaca a un president vicari.