No pot dir que hagi gaudit del català en la seva més elevada dimensió qui no sigui capaç de llegir, i de capir, i d’obnubilar-se voltant pels cims de la poesia carneriana. No ho pot dir, perquèpel que fa a la textura, la flexibilitat, la musicalitat i l’expressivitat, Carner és el cim inqüestionable d’una literatura que ja veurem si arriba a mil·lenària sense dissoldre’s en la banalitat. Pel que fa a la forma, ningú li pot fer ombra, tot i que convindria escatir fins a quin punt desmenteix l’asseveració flaubertiana segons la qual l’estil és el sentit.

El Carner escriptor incomoda i el Carner personatge rellevant és un desconegut. ¿Què en fem d’un cim del cànon que Pla destrossa de manera implacable i gens gratuïta, què en fem si gairebé ningú el llegeix i encara menys ningú és capaç de seguir-lo per l’estratosfera que senyorejava amb un somriure principesc? ¿Com i quan sabrem la veritat de la veritable influència política d’aquest ‘bon vivant’ que havia vingut al món «a passar l’estiu», i per això es va fer diplomàtic espanyol, en la revolta política antiburgesa d’un segle enrere que tant va desacreditar Cambó i va obrir pas a l’hegemonia de Macià? Aquestes i altres preguntes, suposant que siguin rellevants, es quedaran sense resposta per part d’uns acadèmics tan incapaços de bussejar en les profunditats de Carles Riba com d’interpretar els elegantíssims i eminentíssims vols enjogassats de Carner? L’Any Carner passarà com un buf i ens quedarem com estem, amb el més dotat dels poetes que se’ns desfà a les mans perquè ni ha deixat petja en el català ni el molt perspicaç i imaginatiu Gabriel Ferrater, no el seu germà totxo, va ser capaç de convèncer quan va inventar una interpretació no banal del ‘Nabí’.

Carner és l’excel·lència, tot i que per aspirar al Nobel va desnaturalitzar la seva obra; tot i que posats a satiritzar Guerau de Liost el supera de llarg; posats a versionar poesia xinesa, Marià Manent l'hi dona unes quantes voltes; i posats a fabricar un ‘Bestiari’, el de Pere Quart el converteix en aprenent.