L’ortodòxia narrativa sobre el començament del procés sobiranista exigeix remetre’s a la sentència del Constitucional del 2010 que va anul·lar 14 articles de l’Estatut i va aplicar diverses «interpretacions d’acord» amb el text autonòmic. No obstant, admetent que en aquella resolució es contenia una enorme tracció per impulsar els esdeveniments posteriors, cal fixar el 20 de setembre del 2012 com el veritable inici de la crisi en la relació entre les institucions catalanes i les de l’Estat. Aquell dia, després d’una multitudinària Diada, Artur Mas, aleshores president de la Generalitat, es va entrevistar a la Moncloa amb Mariano Rajoy i li va demanar, entre altres reclamacions, un pacte fiscal que va ser rebutjat pel cap del Govern sense oferir alternativa a la negativa. El convergent va ser rebut a Barcelona en un ambient d’indignació i, al cap de pocs dies, el 27 d’aquell mateix mes, el Parlament de Catalunya va aprovar la resolució 742/IX sobre «l’orientació política general del Govern de la Generalitat» (18 pàgines) que va establir les bases del procés.
En cercles qualitatius de reflexió madrilenys, polítics i intel·lectuals, i després de l’examen des de fa molt temps de les enquestes sobre les mesures de solució pal·liativa a la situació entre la Generalitat separatista i l’Estat, es considera que la clau de volta d’un satisfactori autogovern català està ara on era el 2012: en un pacte fiscal, emparentat amb el concert basc i el conveni navarrès que doti de «sobirania» la hisenda catalana, enforteixi les seves finances i aguditzi, encara més, les relació bilateral amb l’Administració General. Per Carles Castro, que ha publicat un interessant assaig editat per ED Llibres (‘Cómo derrotar al independentismo en las urnas’) el «tercer eix (de solució), també en vista de les preferències que mostren els sondejos als dos costats de l’Ebre, bascularia sobre un nou sistema de finançament per a Catalunya. Evidentment, el significat d’aquest concepte [...] no és el mateix per a tots els que el defensen [...]. L’ideal, pel seu impacte conceptual, seria un concert econòmic, la denominació del qual podria ser similar a la del basc, tot i que amb paràmetres molt més solidaris d’acord amb el pes més gran de Catalunya en el conjunt de l’Estat».
La metxa del procés sobiranista, en l’inici, va ser una finta de CiU a la impotència davant de la crisi econòmica que va castigar el país d’una manera especial. La ciutadania catalana observava insuficiències públiques (sanitat, infraestructures, equipaments urbans, educació) que s’atribuïen a la gestió dels governs convergents que van estar abans 23 anys en el poder i a les retallades que imposava la crisi. I va ser Mas, després de la traumàtica experiència d’haver d’accedir al Parlament en helicòpter el juny del 2011, qui va decidir, després de la negativa al pacte fiscal, emprendre una aventura política que acollia dos objectius: desviar el malestar social cap al tracte econòmic i polític de l’Estat a Catalunya –i fer oblidar, entre altres coses, la corrupció convergent– i promoure un procés (el sobiranista) de tensió per afavorir una negociació que se li va acabar escapant de les mans. Passa, tanmateix, que, com que el passat sempre torna, la molt ràpida extinció de la inhabilitació de l’expresident (el 23 de febrer) i la necessitat de trobar un territori comú per superar l’enfrontament, reitera la necessitat de reexaminar les possibilitats que les finances públiques catalanes s’articulin mitjançant un pacte amb l’Estat.
Una auscultació de les aspiracions catalanes –que van més enllà de l’independentisme– delata que existeix una consideració minimalista de l’autonomia en tant que –a diferència de la basca o la navarresa– no té múscul financer o pateix d’insuficiència crònica. Aquesta percepció d’abandonament, d’estretor, s’ha anat incrementant amb el mal entès auge de Madrid i un decaïment de Barcelona, capital on ha pres com mai abans el secessionisme, més tàctic i menys convençut que en altres ciutats i comarques catalanes, però efectiu. Hi ha a la capital de Catalunya un pessimisme ambiental –i més ara amb una suspensió del MWC que requeriria més explicacions i, sobretot, que fossin convincents– que remet un gran neguit per la limitació de recursos financers públics.
El Govern central ha manifestat reiteradament que a la taula de diàleg es «parlarà de tot». A Madrid se sent amb més freqüència les últimes setmanes que la indagació sobre un pacte fiscal Generalitat-Estat podria ser la base d’un acord que no desmantellés ni la legalitat constitucional ni l’estatutària i que concités –per la novetat de l’oferta de finançament– un consens que ara no obtenen altres solucions intermèdies o de compromís. El cas basc és observat escrutadorament. Després del flagell de la banda terrorista ETA –que va produir un efecte crida en la consciència independentista del nacionalisme– tant el baròmetre del Govern basc com altres sondejos situen l’aspiració separatista dels ciutadans d’Euskadi molt per sota del 20% malgrat el domini electoral de dues forces polítiques (PNB i EH Bildu) en les quals la independència és un objectiu de màxims però diferida temporalment i sense data de plantejament. I una de les raons d’aquest statu quo basc és, precisament, que l’autogovern s’autentifica mitjançant l’eficàcia d’una gestió ben finançada.
No es tracta, com poden pensar els inquisidors, de «comprar» la voluntat catalana secessionista, sinó d’articular fórmules d’intersecció. I el pacte fiscal n’és una, gens fàcil, amb alguns problemes d’implementació jurídica i molts més d’economicofinancers, però que cal abordar conciliant diversos principis i, entre els quals, el de solidaritat interterritorial. Ja es pensa a plantejar-ho a la taula intergovernamental.