La il·lusió d’una Catalunya independent es va convertir en un foli en blanc en el qual cadascú va escriure els seus desitjos. Una llista per a l’esperança i una altra amb els guixots de l’impugnat. Els polítics del procés van donar ales amb promeses impossibles, mentre ells s’encadenaven a les utopies ofertes. En un mur es va pintar el ‘trompe-l’oeil’ d’Ítaca. A força de donar-se cops de cap, la llista es va anar enfosquint. I les paraules negres es van afilar com armes. ‘Súbdits’ i ‘presos polítics’ són les més poderoses. ¿Veritat o propaganda?

Les corones estan condemnades a desaparèixer per pur anacronisme, però Espanya no és una monarquia absoluta. Felip VI està subjecte al poder parlamentari i executiu. Tenim Rei, però no som súbdits, és fàcil. No tant el concepte de pres polític. Una condemna superlativa ha enfosquit el judici. Però hi va haver delicte, no són perseguits per les seves idees i estan protegits pels seus drets. Òmnium afirma que Jordi Cuixart compleix condemna «sense renunciar a cap dels drets que li corresponen com a pres polític». ¿Un pres polític amb drets? Tan important és dialogar com saber de què parlem.