He estat uns dies somiant amb flors. Rams enormes de flors blanques. Les veig i les regalo a unes persones concretes, a qui van ser-hi quan tot estava tort i jo gairebé no era jo. 

No hi ha dia sense un missatge privat a les meves xarxes socials on algú em comenti que continua sense sortir de la mala ratxa, des de qüestions greus a altres potser menors però importants, perquè sumen. Rebo confessions i decepcions de llibres sense comprar, de pel·lícules sense veure, de regals de Reis Mags sense entregar, de viatges sense fer, de la verdura o el peix que no es poden permetre, del metge privat que no pot pagar però que necessita perquè no li deriva la doctora de capçalera, de l’abric apedaçat per no comprar-se’n un altre, de les mantes amuntegades perquè la calefacció és un luxe, de les excuses inventades al teu fill quan pregunta per què el seu amic sí que ho té i ell no, d’aquest curs que diu garantir un lloc de treball però que no et pots permetre, del temor de tornar al menjador social o als ajuts de Càritas, de la perruca després de la caiguda del cabell per la químio que només pots mirar a l’aparador, del llit articulat que no pots tenir, però que t’alleujaria dels dolors d’esquena després de cada dia aixecar el teu pare malalt... Necessitats bàsiques impossibles d’afrontar que s’acaben transformant en somnis i desitjos amuntegats. Són aquests obstacles els que minen l’ànim però a què ens acostumem amb l’alleujament que, almenys, som aquí. Aquesta és la realitat que existeix, però que amb prou feines es veu. Aquesta és la veritat dels qui, malgrat mèrits i esforços, han sigut afectats per una desigualtat que es manté.

Mantenir l’esperança

Aquests dies de formació de Govern m’han escrit moltes d’aquestes persones per dir-me que mantenen una esperança que la seva situació canviï en mesos. Aquests dies s’ha parlat de centenars de temes per resoldre, però n’hi ha un urgent sobre la taula. El fet de deixar de sobreviure per començar a viure. És el punt de partida perquè cada persona se senti com a tal per reprendre la seva dignitat i autoestima, i perquè (com deia aquella frase) no tot sigui tenir el pa, sinó també tenir les roses. Perquè, en cas de no aconseguir-ho, la vida es converteix en una successió de jornades sense il·lusió. No hi ha res pitjor que una vida on tens la sensació de només deixar-te portar.

Així que aquests dies, en què he somiat amb flors, confesso que vaig buscar el significat del somni. I a diverses pàgines deien que es deu a un moment professional i personal especial. I jo, que no crec en aquestes coses, em vaig quedar amb els ulls esbatanats perquè va fer diana. Ara em moc entre dos escenaris. En la pregunta de per què jo he tingut ara aquesta sort i d’altres no i en la determinació que, abans que acabi la bona ratxa (que el mateix demà pot acabar), he de viure intensament. I això no significa viatjar a una illa deserta a l’altra cantonada del món en un iot de luxe. Significa que disfruto amb qüestions que poden semblar una estupidesa, però que quan sents recuperar-les se’t fa un nus al coll de felicitat.

Petites coses que van encaixant

Són aquestes petites coses que van encaixant. Regalar un viatge de cap de setmana a Suïssa als meus pares per tornar al país on van emigrar. Sortir orgullosa després de veure ‘Joker’ perquè m’he comprat la meva pròpia entrada en el cine, quan temps enrere les meves germanes i jo al·lucinàvem perquè al supermercat ens van regalar entrades per veure ‘Notting Hill’. Coses com comprar unes flors perquè em ve de gust, uns dolços a Palència perquè ja no porto els diners justos, agafar amb la mare un taxi cap a l’hospital perquè ella no té força a les cames per pujar l’esglaó de l’autobús, assumir una despesa extra o un caprici petit sense necessitat de quilos de culpa.

Molta gent necessita un canvi. Viure per deixar de sobreviure i poder tancar els comptes pendents de promeses i desitjos normals. El moment d’aconseguir els «i si» i els «si hagués fet» del passat. Això no treu que continuï tenint a estones ràbia perquè miro enrere i veig tants anys vessats com per un colador, sense opció a recuperar-los, que em rebel·lo... però queda l’alternativa de salvar-los vivint el present. Que d’algun temps ençà la meva vida encaixi no significa que m’oblidi d’on vinc i com. I m’esforço, precisament, per no oblidar-ho. No oblidar aquesta vida aturada que ara es va posant en marxa. I tant de bo en uns mesos moltes persones poguessin sentir com va caient el pes de la motxilla, com es relaxa l’angoixa, com s’allunyen els malsons, com canvien els somnis i com... alguns es compleixen.