El Pablo Casado que els publicitaris del PP promocionen ara com a protagonista d’un gir cap a la moderació proporciona continus indicis sobre com concep la seva funció de cap de l’oposició. De moment, la seva especialitat són les grans paraules, les desqualificacions generals i deixar constància que hi ha problemes fins i tot on no n’hi ha. Si a Espanya les coses normals funcionessin, això d’inventar problemes ficticis seria només una tonteria. Però, amb la nostra vida quotidiana plena d’urgències greus i concretes sense resoldre, a més, és una maldat. Sembrar ambigüitats quan Vox ens enreda en un suposat dret individual dels pares a vetar continguts concrets del programa educatiu general del país és una immensa irresponsabilitat.

Però el pitjor és el tema de Catalunya. Seguint la tàctica que va aplicar el pitjor Mariano Rajoy, el de l’etapa en què sí que feia coses quan dirigia l’oposició al Govern del PSOE, ens hipoteca el futur. Hi ha cert paral·lelisme entre el que suposava llavors el conflicte amb ETA i el que significa ara la desafecció activa de prop de la meitat dels catalans. I de la mateixa manera que Rajoy fins i tot va gosar obstaculitzar la derrota d’ETA perquè no se l’apuntessin Zapatero i Rubalcaba, ara Casado pretén obstruir qualsevol possibilitat que Pedro Sánchez defineixi un espai de convivència que ajorni les urgències dels independentistes i ajudi perquè deixin de créixer en nombre i en arguments. Recordin que el PP parlava o intentava negociar amb ETA però després criticava que s’atrevissin a fer el mateix els socialistes. Ara, com que la taula de diàleg amb ERC no és seva, Casado la discuteix per principi i l’embolcalla amb una acusació d’alta traïció socialista per convertir-la en inoperant.

Oposició de terra cremada

Hi ha analistes que opinen que el marcatge que li fa Vox no deixa marge a Casado per a cap altra cosa. És una fal·làcia. La seva oposició de terra cremada és idèntica a la que aplicava Rajoy quan els neofranquistes no tenien cap pes electoral. És el seu ADN. En tot cas, el que Espanya haurà d’aclarir a les urnes és si seria millor que els demòcrates coexistíssim i ens confrontéssim directament amb Vox o si continuem utilitzant la intermediació decantada cap a ells que practiquen Casado i Ciutadans. Amb aquest teló de fons, enlluerna la llista de preocupacions que diu que té el PP. Hi ha temes com el de l’ensenyament, però també volen prevenir que el model econòmic del nou Govern no defensi un model de consum similar al de Cuba; o proposen combatre els que diuen que les decisions de la Justícia europea obliguen a revisar la nostra; o ens conviden a patir pel que puguin pensar sobre la monarquia els ministres d’Unides Podem que acompanyen el Cap de l’Estat en els actes oficials. ¿Va el nostre país a algun lloc amb aquesta oposició?