El ‘Gloria’ està deixant una empremta important a la península Ibèrica. Les crescudes dels rius, les nevades imponents i els vents intensos ens han sorprès per la seva durada i intensitat. Vides truncades, cases i camps inundats, infraestructures danyades, platges sense sorra, el delta de l’Ebre, que aparentment ha desaparegut.....

L’esdeveniment es qualifica de «succés extraordinari» suggerint que això és una cosa que no passarà en els pròxims anys. Això és fals. Un episodi com aquest es podria repetir a la costa mediterrània en pocs mesos o el pròxim any. Quan es diu que alguna cosa és «extraordinària» és perquè amb les dades que tenim la probabilitat que això passi de nou és molt baixa. Però en el futur continuarà augmentant la temperatura, el clima canviarà, les tempestes com el ‘Gloria’ poden fer-se més freqüents i, també, més intenses; el canvi climàtic ha arribat per quedar-se. ¿Com respondrem a aquest repte?

«Som una espècie poderosa; segur que ens adaptarem». ¿Segur? Si tenim un o més ‘Glories’ cada any, ¿tindrem els mitjans per protegir-nos i els diners suficients per recuperar-nos? Per més que posem més bombers, guàrdies urbans i altres professionals, no podrem controlar els embats dels futurs temporals. Els seus efectes es veuran magnificats pel nostre model econòmic del «sempre més»; l’important és que creixi el PIB, amb això ja arreglarem els desperfectes.

Es requereix un canvi en la manera com ordenem el territori, on situem les urbanitzacions, com dissenyem els ponts de ferrocarrils i carreteres i quin tipus d’agricultura volem. Tenim que treure les nostres infraestructures i vivendes del territori del riu, buscar un altre model de conservació de la costa, canviar la nostra agricultura per altres models més sostenibles. Si un pont cau, no és per culpa del riu que baixa brut, és perquè algú el va dissenyar malament. El riu no és només aigua; en una crescuda sempre portarà troncs canyes, pedres i fang. La culpa és del pont, no del riu.

¿Com canviem?

El mateix s’aplica a la línia de la costa; el mar puja de nivell, no arriba prou sorra al mar, protegim les costes amb dics i pedres, construïm en zones inundables. Tenim milers de quilòmetres de passejos marítims que continuen destruint-se a cada nou temporal. ¿Què farem ara? ¿Els reconstruïm perquè els destrueixi el pròxim temporal «extraordinari»? Tenim joies de la corona com el delta de l’Ebre o el mar Mort que poden arribar a desaparèixer. ¿Continuarem com fins ara? ¿Pretenem destruir la Costa Brava amb més xalets?

Després del temporal, sentirem de nou els que volen solucionar els problemes causats de «manera ràpida i definitiva», aïrades veus d’alcaldes que exigeixen als polítics solucions. Els responsables polítics s’acusaran els uns als altres de no fer les inversions milionàries que es necessiten per protegir les persones, béns i medi ambient (per aquest ordre).

Si els fem cas, anirem directes al desastre. Necessitem una altra manera de conviure amb la naturalesa. I la tenim. Per exemple, sabem què s’ha de fer al delta de l’Ebre: treure els sediments dels embassaments i regenerar les platges de manera natural. Tenim, fins i tot, els pressupostos per fer-ho. ¿Per què no es fa? Perquè és incompatible amb el fet de tenir més regadius a la conca de l’Ebre, reduir al mínim el seu cabal ambiental o maximitzar la producció hidroelèctrica com a objectiu. Algú ha de canviar el Pla de Conca de l’Ebre, que impossibilita que es puguin traslladar els sediments dels embassaments al delta (ho podem aplicar al Xúquer, al Segura i a molts altres rius).

Però, tot i que canviem la nostra manera d’ordenar el territori, el canvi climàtic pot ser que faci impossible aquesta recuperació. S’ha de canviar l’economia del carboni per una altra que disminueixi de manera dràstica la concentració de CO₂ a l’atmosfera. No fer res o poc pot portar-nos a un punt de no retorn, de canvi definitiu del clima a la majoria de racons de la Terra. Sense descarbonització no hi ha manera d’impedir que tinguem més temporals com el ‘Gloria’ i més freqüents.

¿Com canviem? La pròxima vegada que votem, pensem en aquestes prioritats i no en la simplicitat dels arguments d’aquells que volen dividir-nos en bons i dolents. Si no canviem, tots serem els dolents de la pel·lícula. Exigim als nostres polítics i gestors un canvi radical en les polítiques econòmiques.