La irrupció de Vox com una força política decisiva en algunes comunitats i no només com un moviment populista, reaccionari i extraparlamentari implica l’elevació al rang de doctrina oficial –d’una manera més o menys velada– del que fins fa un temps eren només arengues, discursos encesos i autobusos reivindicatius. N’hi hagi prou com a exemple amb la censura parental, la possibilitat que els pares puguin autoritzar els seus fills a no rebre determinades xerrades, relacionades amb allò que l’extrema dreta anomena «ideologia de gènere». És un mecanisme contrari a les regles educatives i els drets del nen reconeguts a nivell internacional.

Aquest control previ dels pares atempta contra un pilar bàsic de l’ensenyament: l’autonomia de càtedra i el concepte de l’aula com un espai de llibertat i diàleg, únic i compartit, en què el coneixement arriba a tothom per igual. Que els pares puguin establir fronteres de biaix ideològic o a partir de la seva moral íntima a les assignatures i les activitats del currículum escolar no només agredeix els nens i les nenes en els seus drets educatius, sinó que introdueix una deriva perillosa que pot conduir a què hi hagi esquerdes i confrontacions entre l’alumnat i amb el professorat.

A Múrcia ja s’aplica i a Andalusia forma part de les exigències de Vox per aprovar els pressupostos. És a dir: ja no es tracta d’un enrenou dels ultres catòlics, sinó d’un programa de govern. Per lluitar contra la violència masclista i a favor dels col·lectius discriminats, l’educació és una eina imprescindible, i és a l’escola on es forgen els principis del respecte, la tolerància, la convivència i la democràcia.

Aquest és el fons de la qüestió. Que uns pares vulguin educar d’acord amb la seva «ideologia» forma part de la seva responsabilitat íntima. Que pretenguin immiscir-se en un centre públic o concertat, que exigeixin implantar la renúncia a una classe, és intolerable en una societat oberta.