Per intentar aconseguir la unanimitat, el president en funcions del CGPJ, Carlos Lesmes, va canviar la fórmula emprada en els informes dels últims fiscals generals i va eliminar el paràgraf en què s’afirmava la seva idoneïtat. Ara es dictaminava únicament que Dolores Delgado reunia els requisits legals exigits.
Per si no quedava clar el matís i que ho feien perquè no hi havia cap altre remei, amb aquest gust per l’excés tan propi de la dreta judicial espanyola, vocals del CGPJ en funcions buscaven forçar dues votacions; una sobre el que és exigible i una altra sobre la idoneïtat. La petició venia d’alguns dels vocals que s’havien oposat rotundament a doblar de tal manera la votació quan es van discutir els candidats proposats al seu dia per Mariano Rajoy.
Als vocals se’ls va fer de nit i a set la nit els va confondre. En un CGPJ que s’havia d’haver renovat fa més d’un any, l’exigible seria que s’hagués comportat amb la mateixa prudència que havia reclamat hores abans, amb un imprudent comunicat emès quan el Govern no feia ni un dia que era en el càrrec; hi havia tantes ganes de marcar territori a l’Executiu de Pedro Sánchez que qualsevol fanal valia per deixar la marca. La justícia emana del poble, no dels jutges; ells només l’administren. Per això res més democràtic que l’elecció dels seus vocals al Parlament. Igual que el fiscal general depèn jeràrquicament i el nomena el mateix Govern que hem votat, no als fiscals, perquè marqui les seves prioritats i les seves polítiques. La independència de la fiscalia rau en la seva submissió al principi de legalitat.
Si ses senyories tinguessin aquest sentit institucional que tant els agrada reclamar als altres i si tant els preocupés la politització de la justícia, haurien fet allò que dicta el sentit comú: tramitar l’informe sense moure una coma de les fórmules utilitzades fins ara. Ni li toca, ni li correspon, ni està legitimat un CGPJ en funcions per discutir la idoneïtat de ningú, molt menys la del fiscal general; aquest consell i els seus vocals ni tan sols haurien de ser allà.
El que era exigible era deixar passar discretament. L’idoni hauria sigut que l’informe l’hagués emès un Consell en plenitud de les seves funcions, amb els seus membres renovats per ajustar-se als nous equilibris parlamentaris. Però el Partit Popular bloqueja el relleu per mantenir de manera artificial la seva majoria. Ho fa sense que el cor de fariseus, indignats amb Dolores Delgado, perquè és fiscal però va ser ministra, vegi cap problema que un partit utilitzi de manera tan filibustera les seves institucions.
Si de veritat preocupa tant als vocals conservadors del Consell l’ús polític de la justícia, no s’entén què fan encara ocupant els seus càrrecs, facilitant als mateixos que els van posar allà aquest ús partidista del govern dels jutges. Més que examinar la idoneïtat de Dolores Delgado, potser haurien d’haver començat per examinar la seva.