No és infreqüent assenyalar que vivim en un món sense principis morals, però no és tan així. Més aviat estem envoltats de ‘massa’ principis i no estan precisament ben ordenats al no tenir una jerarquia estable entre si que ens permeti tenir una guia d’instruccions que solucioni tots els dilemes a què ens enfrontem. No és fàcil prioritzar. ¿És sempre el cas que la protecció de la intimitat triomfi sobre el dret a la informació o a la inversa? El mateix passa amb la dignitat respecte a l’autonomia, l’ordre públic amb relació a la llibertat d’expressió, i així podríem seguir amb la llista de dilemes a què es veuen abocats els principis.             

En l’esport passa una cosa semblant, tot i que aquest sigui un àmbit més reduït. No sempre és senzill ordenar i fer compatibles els principis que es tracten de protegir en la competició: la igualtat, la salut, el dret a competir. A aquesta situació tràgica, en el sentit d’haver d’escollir un principi sobre un altre i que aquest quedi sense efecte o amb eficàcia reduïda, es porten enfrontant des de fa alguns anys les autoritats de l’esport respecte a Caster Semenya. ¿Com s’ha d’afrontar el seu hiperandroginisme, una particularitat genètica que provoca un grau de testosterona més gran i que li concedeix un avantatge atlètic sobre les seves competidores com així ha passat durant aquests últims anys? Moltes de les seves rivals ho tenen clar. No poden competir amb ella (sobretot en els 800 metres), ja que amb aquesta superioritat genètica és impossible derrotar l’atleta sud-africana. És com si estiguessin competint contra un home. I una competició esportiva sense una mínima igualtat no és pròpiament una competició.

Però, d’altra banda, tenim el dret a competir de Semenya. Ella és una dona, per molt que la seva aparença externa faci pensar alguns que té aspecte d’home. És dona i se sent com a tal. ¿Com es pot impedir-li ‘justificadament’ competir? El seu hiperandroginisme no és una cosa que ella hagi decidit sinó que és una particularitat que li ha vingut donada per la loteria genètica i que el seu cos produeix naturalment... igual que Michael Phelps té un peu que sembla una aleta o els atletes kenians uns músculs adaptats per a la mitja distància. Si aquests, malgrat la seva fortuna en la loteria genètica, poden participar tal com són, ¿per què no ho pot fer Semenya?

Dopatge invers

En el seu afany per competir com qualsevol altra dona, Semenya va recórrer la normativa de la Federació Internacional d’Atletisme davant del Tribunal Arbitral de l’Esport (TAS), que recentment va dictar un laude segons el qual se li permetia competir... però condicionalment: sempre que se sotmetés a un tractament mèdic que li reduís els nanomols i així rebaixar l’avantatge que li donava el seu grau de testosterona més gran. Dit en altres paraules, el que està proposant el TAS és un dopatge invers, el recurs a un tractament artificial, però amb el propòsit no de millorar el rendiment de l’atleta, sinó per reduir-lo. Ara bé, aquesta no és precisament una intervenció innòcua –una píndola que s’utilitza normalment amb finalitats anticonceptives–, sinó que pot suposar riscos per a la salut de Semenya.

Obligat a decidir entre la protecció de la salut i la igualtat en la competició, sembla que la Federació Internacional d’Atletisme i el TAS han optat per prioritzar el segon principi, i amb això, sempre comptant amb el consentiment de Caster Semenya, també preservar el dret a competir de Semenya, perquè no hi ha pròpiament una prohibició.

Ara bé, això últim és el que Semenya no ha acceptat: que s’hagi de sotmetre a una intervenció mèdica no exempta de riscos, però, sobretot, que hagi de patir la humiliació de veure posada en dubte la seva condició de dona. Per a ella, el seu dret com a persona i com a dona, com també la seva salut, preval davant la idea de la Federació Internacional d’Atletisme de com ha de ser una competició justa. I és per això que, davant de l’última decisió del Tribunal Federal Suís que l’obliga a rebaixar els nivells de testosterona si vol participar, no s’ha esporuguit: continuarà defensant als tribunals el seu dret a participar en les proves atlètiques sense condicionants imposats als despatxos. Mentrestant, la seva decisió és jugar a futbol en un equip sud-africà i en una lliga femenina, en la qual la resta d’integrants no li ha posat obstacles (ara per ara).