Els EUA i la Xina escenifiquen la firma d’una treva comercial no exempta d’ombres i riscos. L’acord, dissenyat en diverses etapes, compromet el govern xinès a adquirir una quantitat equivalent als 200.000 milions de dòlars en productes i serveis nord-americans i protegir la propietat intel·lectual a canvi d’una reducció parcial d’aranzels i la cancel·lació de les noves mesures proteccionistes anunciades a les exportacions xineses.
Tot això, envoltat en una anomenada Fase I que difícilment tindrà una continuïtat plàcida. L’Administració Trump obté un èxit aparent en la seva política de mercantilisme bilateral alhora que reuneix arguments per a la seva reelecció. Al seu torn, els estrategs de Pequín opten per refredar un llarg i corrosiu conflicte, guanyant temps per expandir la seva influència exterior i emprendre reformes internes.
Una bona notícia que no hauria de ser menyspreada perquè redueix un dels elements d’incertesa que ombregen l’economia internacional. Però la realitat s’entossudeix a mostrar les misèries de cada pati. En plena calma, els mercats reben la bona nova amb esperit contingut i una dosi generosa d’escepticisme, conscients que el que s’ha perdut ja és irrecobrable.
La desconfiança s’arrela en diferents àmbits. El més important és constatar la ineficàcia del furor proteccionista a l’hora fer més equitatives les relacions comercials bilaterals. El dèficit ha continuat prosperant, perquè una part apreciable del comerç actual és en serveis i productes intermedis. Encarir importacions no només perjudica els consumidors del país, també les multinacionals nord-americanes amb interessos econòmics que es dilueixen al llarg de complexes cadenes de valor que inexorablement passen pel gegant asiàtic. Tampoc genera confiança el desplaçament detectat d’inversions i comerç cap a països tercers, no afectats per les sancions comercials. Des de l’inici del conflicte, les cadenes de valor involucionen, i són cada vegada menys globals i recuperen contingut domèstic o regional, la qual cosa afecta la distribució dels guanys associats a la globalització. El pastís no es fa gaire més gran i cada vegada costa més assaborir-ne una porció generosa.
Però l’aspecte que aixeca més recels probablement sigui el comportament futur dels implicats en el pacte. Les baralles comercials encobreixen una dura pugna pel lideratge tecnològic, per la qual cosa seria ingenu creure que les escomeses es parin amb aquesta encaixada de mans. El comportament de la cotització del renminbi, noves denúncies de transferència forçada de tecnologia, el conflicte amb Huawei, la batalla pel domini del mercat de components electrònics o dels minerals rars, la persistència dels subsidis estatals o l’evolució del saldo comercial dictaran la sort de l’acord i determinaran la viabilitat de la Fase II. Mentrestant, creuem els dits perquè els compromisos d’importació xinesa no s’assoleixin a càrrec d’una desviació de comerç en detriment de les economies no signants de l’acord.