Sembla ser que la petja dels incendis devastadors d’Austràlia també arribarà fins aquí. Els experts diuen que els núvols que viatgen per l’estratosfera i que són, de fet, enormes masses refredades de cendres i materials en flames, tempestes elèctriques sense precipitació o pirocumulonimbs, faran la volta al món i tornaran a Austràlia. Una mena de cercle viciós de fum i destrucció dilatada que es desplaça pel cel i que ja ha creuat el Pacífic fins a l’Amèrica del Sud.
Les cròniques parlen d’una disminució de la radiació ultraviolada a causa de la presència del núvol australià, la qual cosa provoca capvespres esplendorosos, magnífics, perquè les partícules generades pel foc fan que es dispersin millor les ones dels colors taronges i vermells. És a dir, almenys en aquest cas, la bellesa prové de la devastació. Haurem de tornar a pensar, ara que ho sabem, en les postes de sol que ens van emocionar i davant de les quals ens vam embadalir: potser també provenien d’una tragèdia que aleshores no sabíem. Potser “aquell capvespre que simula mil illes violetes”, com deia Carner, era el reflex d’una pèrdua llunyana. La certesa ens fa més savis. I més tristos.