El concert de Sant Esteve de l’Orfeó Català ha vestit de nou el Palau de la Música d’una hipèrbole nacionalista: ‘estelades’ a granel i crits a favor de la independència. Poca cosa a dir. L’Orfeó és una entitat privada i els seus acòlits decideixen com es presenten en societat. Veient l’emoció de Quim Torra és fàcil comprendre que se sentia com un peix a l’aigua. I potser aquest és el problema.
A Jordi Pujol hi ha molt per retreure-li, però és innegable la seva capacitat per recórrer Catalunya pam a pam durant la seva presidència. Aquí una carícia a un nen, allà un discurs i més allà una esbroncadeta. Pujol tenia mesurat el territori i també les múltiples volences dels seus habitants. Per això, va dedicar els seus esforços a l’adoctrinament nacionalista i va reservar l’aventurisme a qüestions personals. Són molts els que han crescut sentint que Espanya és un accident i la independència de Catalunya, una realitat emocional. Si l’escenari es contempla de ratafia en ratafia, és fàcil confondre la part pel tot. Però hi ha més aigües a Catalunya. El discurs de Torra –i el de tants– no resistiria capbussar-s’hi.