En les últimes dècades, Barcelona ha anat perdent teatres un rere l’altre: des dels enyorats Teatre Malic i Artenbrut passant pel Teatre Novedades, el Teatre Principal, el Teatre Apolo o la Sala Muntaner, que va tancar el 2018 després de 24 anys d’activitat. Era un teatre on podien estrenar produccions petites i obres de dramatúrgia catalana contemporània. Entre els últims èxits del teatre hi figuren obres com ‘L’electe’, de Ramon Madaula, ‘Mala broma’, de Jordi Casanovas...
Ara li ha tocat el torn al Club Capitol. El propietari els ha anunciat que no els prorrogarà el contracte de lloguer i tancaran a final de temporada. El Capitol és un teatre amb dues sales. A la Sala Pepe Rubianes, la més gran, hi acostuma a haver monòlegs que tenen un públic jove i fidel. A la Sala 2, de menor aforament, es programen obres generalment produïdes per productores petites que tenen en aquesta sala la possibilitat de rendibilitzar les seves produccions. Últimament, han triomfat allà ‘Les coses excepcionals’, de Duncan McMillan, produïda per Sixto Paz, i ‘Laponia’, de Cristina Clemente i Marc Angelet, produïda per Hause and Richman i Velvet Events. És una de les poques sales que donen una segona vida a obres d’èxit, una sala generadora de nou públic i que va ser ni més ni menys que la casa de Pepe Rubianes durant 10 anys. Una sala que Barcelona no es pot permetre perdre.
També acaba d’anunciar el seu tancament La Vilella, després de set anys d’activitat. Tanquen sales, sí, però també se’n salven d’altres. La compra de l’edifici de la Sala Beckett de Gràcia per part de Nuñez i Navarro va ser la seva sentència de mort. En aquest cas, afortunadament, l’Ajuntament de Barcelona no la va deixar morir i els va cedir l’antic edifici Cooperativa Pau i Justícia, al Poblenou. Gràcies a l’aportació econòmica de l’ajuntament , la Generalitat i el Ministeri de Cultura, van poder remodelar l’edifici i continuar la seva trajectòria, creixent i renovant-se.
No és l’únic cas recent de sala ‘rescatada’. Davant l’amenaça que un fons d’inversions adquirís l’edifici del Teatre Tantarantana, l’ajuntament el va comprar i el va convertir en una fàbrica de creació. Ara, gràcies al «rescat», el teatre és més viu que mai i estrena creadors i companyies joves contínuament.
Els casos de La Cuina i l’Adrià Gual
La pèrdua d’un teatre afecta espectadors, productors, artistes i, sobretot, la ciutadania, que s’està quedant amb una ciutat cada vegada més pobra pel que fa al teatre. I si tancar un teatre és una tragèdia, també ho és tenir-lo infrautilitzat. Els teatres La Cuina i Adrià Gual, ubicats a l’Espai Francesca Bonnemaison, tenen una activitat limitada i fora del circuit comercial. Tot i que en més d’una ocasió la Diputació de Barcelona, propietària de l’edifici, ha intentat privatitzar la seva gestió, mai ho ha aconseguit.
Casos com els de la Sala Beckett o el Tantarantana demostren que, quan es vol, es pot, i que tot és qüestió de prioritats.
Salvar el Club Capitol, recuperar la Muntaner, i fer una programació estable a l’Adrià Gual i La Cuina també ha de ser una prioritat. Com que són dins d’un espai que engloba institucions que fomenten la participació de la dona en tots els àmbits de la cultura, podrien estrenar exclusivament obres escrites i dirigides per dones. Ajuntament de Barcelona, sisplau, faci els seus deures. La ciutat l’hi agrairà, com li agraeix que hagi salvat teatres que estaven condemnats a desaparèixer.