Abulcàssim, de fet, és una invenció de Borges. El fa sortir en un conte de ‘Ficciones’. Manté una conversa amb Averrois, el metge i pensador àrab del segle XII, que és quasi una altra invenció de Borges, perquè sap tan poques coses d’ell com Averrois de la tragèdia i la comèdia. això és el que intenta explicar Abulcàssim en el conte: en què consisteix la figuració, la imaginació, la possibilitat de fer veure el que no és. Nabókov fa una operació similar a ‘Foc pàl·lid’. S’inventa un poeta i un editor que l'acota, que l'explica. «Sense les meves notes», diu, «el text no té realitat humana, una realitat que només les meves notes poden proporcionar».
Jordi Cornudella, a ‘Tot Abulcàssim’, executa un número circense: encara més difícil. Se'l carrega a coll i el fa escriure com si fos un poeta i topa amb un editor a qui obliga a transcriure els seus versos. I ell els esmena i els fa ser, a tots, reals i humans. I tendeix, ell mateix, a «reconèixe's traduït en faula». I el millor de tot: aquest malabarisme té sentit i és una peça singular i fascinant de literatura catalana. I la broma definitiva: a les llibreries, el col·loquen –ho sé del cert – en els prestatges de poesia àrab.