Per lluitar contra la violència masclista és important conèixer com les eines digitals contribueixen a la perpetuació de la violència masclista en l’espai físic, i com els espais digitals reprodueixen les dinàmiques sexistes existents molt abans de la invenció d’internet. No obstant, és igual de necessari analitzar com les aplicacions digitals i les xarxes socials són les nostres aliades a l’hora de combatre-la.
És el cas de l’aplicació When & Where, dissenyada per alumnes de l’institut Velázquez a Móstoles per combatre les agressions sexuals i l’assetjament de carrer. El dispositiu obté la localització en temps real de la dona i, si passa alguna cosa –s’atura o no s’acosta al seu destí–, avisa un contacte d’emergència o els serveis d’emergència. L’aplicació podria ser útil davant d’atacs LGTBI-fòbics o racistes.
La connexió ràpida, massiva i immediata entre persones que caracteritza les xarxes socials és un altre element a tenir en compte. Al món físic, la violència contra les dones, així com els micromasclismes, han tendit a ser vistos com una sèrie de successos que ens passen a nosaltres com a individus, sense poder tenir referències de la seva magnitud a escala social. Gràcies a etiquetes com el #MeToo,, hem vist fins a quin punt les nostres experiències són una cosa comuna per a milions de dones. També que podem aliar-nos per fer-los front. Davant de la individualització de l’opressió que sovint patim en l’esfera física, les xarxes han facilitat polititzar el nostre malestar.
També han contribuït a trencar amb el que la filòsofa Gayatri Spivak anomena ‘privilegi de la interpel·lació’. N’hi ha prou amb fer un cop d’ull a la composició de les direccions dels mitjans, a qui dirigeix les pel·lícules, el nombre d’autors de literatura premiats o qui ostenta els llocs de poder a les universitats, per veure que els homes blancs han monopolitzat les eines de representació del món i la deliberació pública. La xarxa ha permès més pluralitat de veus. No només això: ha aconseguit que les veus subalternes interpel·lin les privilegiades, comunicant-los que ja no toleren aquelles representacions sexistes, racistes, LGTBI-fòbiques, classistes o capacitistes promogudes pels més poderosos. Les queixes per l’avenç feminista de tòtems culturals com Plácido Domingo o Javier Marías són exemples del malestar que els genera a molts la pèrdua del privilegi de la interpel·lació.
Finalment, performances com ‘Un violador en tu camino’, de les xilenes La Tesis, mostra com el món digital ajuda les dones a apropiar-se l’espai físic. La coreografia, nascuda durant les mobilitzacions de Valparaíso, es va fer viral a la xarxa i va ser replicada en altres ciutats, com Santiago de Xile, Mèxic, Barcelona, Madrid, París o Nova York. La performance és una eina democratitzadora de l’espai públic, a l’apoderar les dones que s’hi mouen, creant vincles comunitaris entre elles i desmentint, amb la seva lletra, els mites que han justificat la cultura de la violació («la culpa no era meva, ni on era ni com vestia») i assenyalant els culpables («el violador ets tu [...] és l’Estat»).
Les revolucions han anat acompanyades, sovint, d’una tecnologia que ha facilitat tant la difusió de les idees com la manera de relacionar-nos amb el coneixement i la manera d’organitzar la militància.L’ascens del feminisme i la lluita contra la violència masclista en una època marcada per la digitalització de la vida no són cap excepció.