Qui defensa la presó a ultrança només vol que el reu «pateixi» amb el tancament com a manera de «compensar» el mal causat pel delicte. O bé que el càstig serveixi d’exemple per dissuadir altres.

Però no es curen els mals propis perquè un altre pateixi, més enllà delsadismede cadascú. Tampoc és fàcil que serveixi de lliçó, per la qual cosa el suposat efecte exemplaritzant acostuma a tenir poc sentit encara que tingui molts partidaris, que per desgràcia encara els té.

Per sort, va guanyant cada vegada més terreny la idea de veure en lapenano un càstig –només punitiu o també pedagògic–, sinó una oportunitat detractamentpel temps que duri la pena, tractament que s’ha d’individualitzar per a cada condemnat en funció, sobretot, de la capacitat de persuadir el reu per dirigir la seva vida per un camí compatible amb laconvivència.Així han nascut centres penitenciaris –sobretot en països nòrdics– que s’assemblen poc a una presó per ajudar el reu aadaptarla seva vida a aquesta convivència. Empíricament és la via que donamillors resultats, tot i que la majoria de la població no ho sàpiga.

Adaptació a la convivència

Les nostresnormespenitenciàries, tot i que comparteixen expressament l’orientació de la pena com a tractament i no com a càstig realment, estan concebudes sobretot per executarpenes de presóimposades per delictes contra la vida, la integritat física o psíquica i el patrimoni.Per això disposen classificar el reu en graus –primer, segon o tercer– en funció de l’evolució del seu tractament, és a dir, de l’adaptació de la conducta del reu a la convivència pacífica en societat.I aquesta classificació en graus suposa, o bé unrègim tancatsense permisos de sortida –primer grau–, o igualment tancat però amb permisos de fins a 36 dies a l’any una vegada complerta la quarta part de la pena –segon grau,l’habitual–, o en uncentre obertamb permisos de 48 dies a l’any –tercer grau–, classificació de semillibertat que es concedeix un cop complerta una quarta part de la pena, i que consisteix apernoctaral centre penitenciari tret que s’accepti el control telemàtic del reu.

Aquesta descripció de la classificació no és estricta, sinó moltflexibleentre segon i tercer grau, i pot variar en funció de l’evolució de cada reu. Depèn de la junta de tractament de cada presójunta de tractament, i el seu dictamen ha de de ser ratificat per l’òrgan administratiu corresponent; en el cas de Catalunya, la Conselleria de Justícia. Les classificacions en els diversos graus poden serrecorregudespel reu o la fiscalia davant dels tribunals. En aquesta fase ja no té cap paperl’acció popularni la víctima, per la qual cosa l’execució de les penes depèn només de fiscals i jutges.

Però insisteixo que tot el sistema està dissenyat perconjurar la perillositati inadaptació del reu en delictes contra la vida, integritat física o psíquica o patrimoni. Ens hem de preguntar quina és larespostadel sistema en casos que els reus només volen promoure la sevaideologia, que no canviaran, i que és compatible amb l’ordenament jurídic sempre que es faci a través de mitjans legals i amb lleialtat institucional, és a dir, sense incórrer en vies unilaterals superant elrègim competencialestablert en les lleis.

Multes econòmiques i inhabilitacions

En casos com aquest i en d’altres que no pugui existirriscper als béns jurídics abans esmentats –vida, integritat física o psíquica i patrimoni– la presó ni tan sols ofereix un tractamentadequat, cosa que s’hauria de tenir en compte en pròximesreformesdel Codi Penal, aportant una mica més d’imaginació en el tractament a imposar al reu, no pensant només a tancar-lo. Lesmultes econòmiquesi les inhabilitacions, acompanyades d’altres mesures que avui no existeixen, haurien de ser especialmentútilsper tractar, per exemple, unprevaricador.

Mentre no arriben aquestes reformes, és l’administració penitenciària la que ha de tenir aquesta imaginació, però amb unlímit: les classificacions de grau no poden feril·lusòriala pena desautoritzant el tribunal. Que una condemna per sedició sigui totalmenterròniaen aquest cas, com jo mateix defenso, no autoritza l’administració penitenciària amodificaraquesta sentència, perquè no és la seva competència. Les decisions errònies les corregeixen els tribunals. Les penes desencertades les corregeix el Govern amb elsindults, que mai poden ser generals, sinó individualitzats. Les administracions penitenciàries no tenen competència peranul·lar‘de facto’ una pena.