Reconec que, quan veig una pel·lícula o una obra de teatre, o quan llegeixo un llibre, em costa molt estar pendent del que m’hi expliquen si detecto una pifia històrica o un error de coherència. No és que em costi molt, és que me’n vaig. Penso aleshores en allò que va formular un poeta del segle XIX, Samuel Coleridge: «La voluntària suspensió de la incredulitat construeix la fe poètica». És una de les bases de la narrativa, la capacitat que tenim (i que volem dur a la pràctica, conscientment) de fer veure que ens immergim en el relat més enllà dels dubtes de versemblança que funcionen com una muralla contra la veritat de les mentides, és a dir, de la ficció. Si no posem en marxa aquest mecanisme, no hi ha literatura.

M’ha passat veient ‘El irlandés’, el film d'Scorsese. De Niro, Pesci i Al Pacino són ancians que semblen joves gràcies als efectes especials. Però resulta que no ho són. Quan la tècnica els rejoveneix, són rostres botits i caminen amb la parsimònia dels anys. Podem fer veure que serem vells, però no podem reproduir la lleugeresa de la joventut, per moltes trampes de laboratori (‘de-aging’, en diuen) que fem. No me’ls vaig creure i vaig fugir de la pel·lícula.