Una aliança entre socialistes, morats i independentistes ha frustrat el fet que Vox aconseguís una segona cadira a la Mesa del Congrés de Diputats. El bloc progressista no ha aconseguit que prosperés l’aplicació d’una mena de ‘cordó sanitari’ per allunyar els diputats d’extrema dreta de l’òrgan que dirigeix i ordena el debat de la Cambra, però per contra aquest bloc ha aconseguit una còmoda majoria (sis de nou). ¿Indicatiu de com pot evolucionar la negociació de la investidura i la legislatura que s’obre? Doncs depèn.
Resulta evident que l’ala dreta del tauler ha perdut capacitat de pacte. Si bé el recolzament electoral a partits d’abast estatal de dretes (PP, Vox i Cs) i d’esquerres (PSOE, Podem i Més País) es mou en un semblant 43% de vot, només un d’aquests blocs pot, en les circumstàncies actuals, aspirar a sumar aliats. Els partits d’abast no estatal (els coneguts com a PANE en la literatura politològica) només poden afegir-se a la coalició progressista.
A Espanya l’eix ideològic i el nacional-territorial han estat històricament superposats. Les grans fites de progrés s’han gestat en el marc de pactes progressistes i plurinacionals (la I i la II República, l’oposició antifranquista, etc.). Ara bé, des de la recuperació democràtica, el primer eix ha resultat molt més present en la vida política que el segon, i ha sigut més determinant a l’hora de teixir aliances. Per aquesta raó, el PP de José María Aznar va arribar a tancar un pacte d’investidura amb CiU i el PNB el 1996. Es va tractar d’una legislatura amb un clar impuls neoliberal i unes certes concessions de competències a les comunitats històriques.
Però això canvia sobretot a partir dels fets de l’octubre del 2017 quan el clivatge nacional-territorial entra en joc a la sorra estatal (no només, com passava abans, en alguns territoris), es fa visible i importa en el debat públic i en les relacions entre forces polítiques. La dreta estatal (històricament unitarista) en aquestes condicions no pot aspirar a rebre recolzaments d’independentistes, nacionalistes perifèrics o regionalistes. L’existència de Vox al pol conservador dificulta encara més la capacitat de pacte.
Un puzle difícil d’encaixar
Dit això, no podem donar per fet que l’acord PSOE-Podem-ERC tiri endavant. La història espanyola ens ensenya que la relació entre l’esquerra i els «perifèrics», alhora que molt productiva, no ha estat exempta de tensions, disputes i desconfiances. Els protagonistes saben que es tracta de l’única via per fer front als desafiaments estructurals que té el país (nacionals, polítics i socioeconòmics), però el puzle no és fàcil d’encaixar. I una altra cosa. Una mirada a la posttransició també ens informa que en el PSOE sempre hi ha hagut pulsions per transitar un altre tipus de camins diversos al reforçament socialdemòcrata i de l’Espanya plural. El socioliberalismo d’inspiració blairiana o el model autonòmic del ‘cafè per a tothom’ en són alguns exemples.
Transitar cap a una «gran coalició», un acord del moribund bipartidisme, no és contradictori amb l’ADN del socialisme espanyol. Per això, cada dia que passa existeixen més amenaces per a una exitosa triangulació Sánchez-Iglesias-Rufián.