L'Espanya i la Catalunya possibles

La investidura de Sánchez pot desbloquejar tres pressupostos

04/09/2019 (I-D) El ministro de Fomento en funciones, José Luis Ábalos; la portavoz del PSOE en el Congreso, Adriana Lastra; el portavoz de ERC en el Congreso, Gabriel Rufián; y la portavoz adjunta de la formación catalana, Carolina Telechea, durante su reunión en el Congreso de los Diputados. / Eduardo Parra - Europa Press (Europa Press)

Roger Pascual explica una carambola possible: la suma dels socialistes, els republicans d’Esquerra, els Comuns de Colau pot en aquest moment desbloquejar el Govern d’Espanya, els pressupostos de Catalunya i els de Barcelona. Només necessiten l’aquiescència de Junts per Catalunya, o sigui, de Carles Puigdemont. Tenir governs efectius és una demanda de tots els agents socials: empresaris, treballadors i societat civil. Viure sense pressupostos aprovats és avui una manera molt potent de donar ales al populisme. Permet dir-los a tots que sí per després escudar-se en la falta de majories per incomplir. I quan els governs liciten a l’alça, les oposicions doblen l’aposta. Més enllà de les intrigues palatines, aquest triple acord és el que més li convé a Espanya i a Catalunya. Qualsevol altra opció –fins i tot algunes de les quals permetrien investir a Pedro Sánchez– no portaria la mateixa estabilitat. El Partit Popular mai aprovaria els comptes d’un govern socialista tenint com té Vox al clatell. I Ciutadans ja no facilita una majoria alternativa. L’Espanya possible, avui, és una de governada per una majoria precària del PSOE amb Podem disposada a dialogar amb la Catalunya que vol parlar de la independència però també de procediments i, se suposa, de moltes altres coses. El seu repte és demostrar que una aliança d’aquest tipus no és sinònim de desordre com ho va ser abans.

Aquest diàleg no serà viable si, en paral·lel, no es pensa en la Catalunya possible. El que la premsa de Madrid considera la Catalunya real suma, en el millor dels casos, 57 diputats sobre 135 al Parlament. Ni pot governar ni impulsar qualsevol reforma institucional. Tampoc l’independentisme suma els 90 diputats necessaris per impulsar res. Es queda en 70 i arriba als 78 si proposa un referèndum acordat. Per això es recorre a l’escapisme de la via unilateral. La Catalunya possible no pot seguir amb un Estatut que no van votar els ciutadans, però només pot alterar l’ ‘statu quo’ . La prudència és lògica però la història és atapeïda d’aquest tipus de moments estel·lars que diria Zweig.