Hi ha pessimistes que són conscients que la llengua catalana viu una situació molt més que delicada, quasi terminal. Com el llatí, no existeix fora de l’àmbit estricte de l’aula, amb sort. Després, hi ha qui –essent pessimista o no: aquí no és pertinent– treballa amb una vocació coriàcia perquè els alumnes –tots– tinguin els mateixos drets i perquè la llengua no es marceixi. Professors per als quals sentir parlar d’una «utilització partidista de l’ús de la llengua» és un despropòsit, quasi un insult.

Professors que lluiten per la cultura que estimen i que volen transmetre amb normalitat, a Viladecans, a Olot o a Nou Barris. Si es llegeix amb atenció la ponència del PSC, on es parla de «flexibilitzar» s’ha de llegir «debilitar» el català, que és una barbaritat contra la pròpia història del socialisme català. Identificar català i independentisme (que és el que diuen que passa) em sembla una cosa incerta i, en tot cas, no gens compartida per qui, a les aules, cada dia, s’esforça a parlar amb entusiasme de Rodoreda o dels pronoms febles. Perquè sí, perquè hi creu. Un dia, potser, «els homes bons explicaran als seus fills» el relat d’aquesta seva batalla quotidiana.