Una de les principals conseqüències del procés sobiranista ha estat l’adopció d’una lògica majoritària, ho advertia en aquesta mateixa secció a les portes de les eleccions del 27-S. Des de llavors ha plogut molt, i aquesta lògica sobre la qual alertava ha estat aplicada per l’independentisme amb resultats funestos. Ho va fer el 6 i el 7 de setembre del 2017, quan van traspassar tant en la forma com en el fons totes les barreres de l’Estat de dret utilitzant una majoria parlamentària no sols per aprovar unes lleis que acabaven amb la supremacia de la Constitució i de l’Estatut d’Autonomia, sinó també mensypreants els drets de la minoria. I ho va tornar a fer el 27 d’octubre, quan van declarar una independència avalada per una majoria parlamentària, però no per una majoria social.
Des d’aleshores l’independentisme busca, segons els seus propis termes, ampliar la base per continuar aplicant aquesta lògica majoritària, però gaudint d’una major legitimitat. I el mateix pot dir-se d’una part del mal anomenat constitucionalisme o unionisme, és a dir, de Ciutadans i el PP i d'alguns dels quals ara, amb gran oportunisme, busquen fer-se un vestit a mida amb les restes del naufragi ciutadà i que d'igual manera que l’independentisme busquen vèncer i imposar un punt de vista que també ignora una part molt substancial dels catalans.
Societat dividida
Però, en realitat, la societat catalana és molt més plural quant a les seves predileccions respecte a l’encaix de Catalunya amb la resta d’Espanya que el que pretenen els blocs que tenen paralitzada la vida política catalana i, per extensió, l’espanyola. Així ho revela el recent estudi ‘Percepció sobre el debat territorial a Espanya’ encarregat pel Centre d’Estudis d’Opinió, les dades del qual són del tot congruents amb els que aporten els baròmetres d’opinió que aquesta institució realitza periòdicament. Interrogats sobre com hauria de ser la relació de Catalunya amb Espanya, el 37,4% dels catalans considera que Catalunya hauria de ser un estat independent, el 27,4% creu que hauria de ser una comunitat autònoma, el 21,5% que hauria de ser un estat federal mentre que només el 9,5% creu que hauria de ser una regió d’Espanya.
No hi ha aquí cap majoria que empari la independència ni tampoc l’’statu quo’. En canvi, sí que hi ha una àmplia majoria, el 62,4%, que considera que Catalunya disposa d’un nivell insuficient d’autogovern i més del 70% creu que aquesta qüestió hauria de resoldre's per mitjà d’una reforma constitucional.
En una societat com la catalana, tan dividida quant a preferències polítiques, aprofundir en una perspectiva majoritària només pot conduir a elevar la frustració i a erosionar la convivència i la pau social, circumstàncies que a la llarga poden amenaçar el manteniment de la democràcia, que mai ha de donar-se per descomptada. Urgeix, per tant, abandonar la lògica majoritària i apostar per una lògica consensual que faci possible que la major part de la societat pugui sentir-se, almenys, mínimament satisfeta amb el resultat d’un acord, i que aquest no resulti inassumible per a ningú. Un acord que necessàriament implicarà renúncies per part de tots i que només serà possible si des de ja es deixa de cavar trinxeres, per molts rèdits electorals que pugui donar la polarització a alguns partits, i es comencen a construir ponts.
Contribuir a la reconciliació
La legislatura catalana agonitza per la divisió interna i per l’absència de pressupostos i de projecte. Les incògnites són quan es convocaran les eleccions, tenint en compte les múltiples variables que poden alterar les expectatives de Junts per Catalunya i d’ERC, com ara la possible inhabilitació de Quim Torra o una eventual immunitat de Carles Puigdemont, i si aquestes expectatives poden impulsar el ‘no’ d’ERC a la investidura de Pedro Sánchez i acabar precipitant unes noves eleccions a Espanya.
Tals perspectives haurien d'encoratjar a tots aquells que creuen que en el conflicte català ningú pot guanyar i tots tenim molt a perdre a passar a l’acció i a cooperar per presentar una alternativa política a les pròximes eleccions al Parlament que permeti superar la política de blocs. Una alternativa amb vocació de govern basada en la irrenunciable defensa de Catalunya i dels seus ciutadans, en l’exercici ple de l’autogovern i en la lleialtat institucional i que contribueixi a la reconciliació entre catalans sense preguntar a ningú d’on ve, sinó a on vol anar, que no pot ser altre lloc que a construir des d’avui mateix el país del demà.