Hola, imbècil. Sí, tu, imbècil. El que creues el carrer amb el semàfor en vermell davant d’un nen petit. L’educació de les generacions diminutes no et correspon, és veritat. Creuar en verd és una cosa que els pares i les mares han d’ensenyar a la seva prole. També demanar les coses sisplau, no cridar en un restaurant i cedir el seient a una embarassada o una persona gran. Tot això és tasca dels pares i mares. Però ¿tant et costa esperar 20 segons de la teva existència i creuar el semàfor en verd quan tens un nen o una nena petita a escassos centímetres teus? ¿Tanta pressa tens?
Això de creuar en verd és una batalla perduda. I això que, més enllà de les croquetes, el pianista britànic James Rhodes admira els espanyols perquè «sempre creuen en verd». ¿A quina ciutat viu? ¿A quin barri? ¿En quin carrer?
Una de les mil tasques de pares i mares és ensenyar que amb el semàfor en vermell els carrers no es creuen. És àrdua, lenta i diària. Però imprescindible. T’ajups per estar a l’altura del teu fill o filla, li assenyales el semàfor i l’hi expliques. En aquell moment sempre hi ha un ase que creua. El més normal és que n’hi hagi dos o tres.
«Només els imbècils creuen en vermell, perquè arrisquen la seva vida», és una de les opcions que tens com a pare. L’hi pots dir al teu fill, però no t’ho recomano per dos motius. El primer, perquè el teu petit –si està ben educat– et retraurà que «‘imbècil’ és una paraula lletja i no es diu». El segon, et guanyaràs una mirada de superioritat si el sòmines que creua en vermell et sent. Fins i tot, algun insult. Les mares ja tenim mala fama. Per pesades i per egocèntriques. Així que millor que no l’augmentem.
Tenim una altra opció una mica més pacífica. Per exemple, «els llestos creuem en verd». No insultes ningú directament i reforces la positivitat.
Moltes vegades els que creuen en vermell són mares i pares amb nadons que van encara en cotxet o cadira de passeig. No deixen de ser necis, és clar. També n’hi ha amb nanos grans que creuen en vermell en família. Família beneita tota ella. Tot i que el perfil que més abunda és el d’un vianant solitari que creua en vermell. Es juga la vida, però guanya dos segons de la seva existència. Té moltes probabilitats de ser el mateix tipus de cretí que fuma als parcs infantils. O en una terrassa, davant d’una mare que alleta el seu nadó. El mateix capsigrany que encén el seu cigarret a les portes d’una escola o que menja pipes a la platja inundant de closques la sorra amb què, després, juguen els nens. El mateix talòs que deixa anar renecs sense parar davant d’una criatura.
Continua creuant en vermell, continua. Et recomano que, un dia d’aquests, passis per qualsevol hospital que tingui gimnàs de rehabilitació. Veuràs molts avis amb el braç fotut i estrenyent una boleta de goma per guanyar força a la mà i àvies amb l’esquena destrossada. Però també veuràs persones madures i joves com tu arrossegats per un cotxe. Passa-t’hi i en parlem.
Pot ser que les mares siguem egocèntriques i pensem que el món gira al voltant dels nostres fills. Sí. Però tu ets un imbècil per creuar en vermell.