L’editorial Blume acaba de publicar entre nosaltres un magnífic llibre de fotografies de David Bowie realitzades per Terry O’Neill. No havia tingut temps ni de treure-li el plàstic quan em vaig assabentar de la mort de l’autor, Terence Patrick O’Neill (Londres 1938-2019), un xaval del’East End  que va assistir en primera persona a l’expansió global de la música pop i va ser, pràcticament, el primer a retratar els Beatles i els Rolling Stones. De la seva llarga relació amistosa amb David Bowie dona fe aquest llibre que és ara un diàleg entre dos cadàvers. I el nostre home no es va quedar encallat en el pop, ja que no va tardar gaire a plantar-se a Hollywood per immortalitzar les estrelles del cel·luloide: seva és la millor fotografia mai feta de Faye Dunaway, tot i que en això va poder influir el fet que estigués casat amb ella entre el 1983 i el 1987.

O’Neill ha sigut el Richard Avedon del pop i els seus retrats són sempre magnífics. Vegeu els de Bowie. Tot i que Mick Rock va ser l’altre fotògraf oficial del cantant, el seu fort mai van ser els retrats, sinó les instantànies d’escenari, la seva intuïció a l’hora de prémer el disparador. Quan Bowie va necessitar un retrat com Déu mana, sempre va recórrer a O’Neill (tret d’alguna disculpable infidelitat amb Helmut Newton).

Terry O’Neill va ser d’aquella gent que és al lloc adequat a l’hora precisa. La aseva especialitat era el jazz, i fins i tot va arribar a tocar la bateria en alguns clubs de Londres. Els Beatles i els Stones -i tota l’escena que lideraven- el va agafar amb vint-i-quatre anys i el va fer canviar de rumb fins a convertir-se en el retratista més notable de la seva generació, sense desmerèixer clàssics com Avedon o David Bailey. Terry sabia mirar i captar l’ànima dels seus models, que és el que distingeix l’artista del fabricant de ‘selfies’. Amb ell se’n va un altre representant de les millors dècades del segle XX a Occident, tot i que ja no tenia gaires ganes de continuar treballant perquè, segons va reconèixer, cada vegada hi havia menys gent que li vingués de gust retratar. Com la Norma Desmond de 'Sunset Boulevard', no és que Terry hagués envellit, sinó que el món s’havia anat tornant cada vegada menys estimulant. No és estrany: quan has fotografiat Jagger i Bowie, no et conformaràs amb Sam Smith, ¿oi?