El meu amic Juan-José López Burniol, notari de professió, ha estat defensant la necessitat que el conflicte entre Catalunya i el conjunt d’Espanya s’encarrili mitjançant «algun tipus d’acord, que em resisteixo a anomenar pacte, conformant-me que sigui un 'apaño'». Un simple arranjament transitori, el que en català anomenariem un pedaç que encarrili la situació durant un temps, a l’espera que amaini la tempesta. El resultat de les eleccions del 10-N, amb l’emergència de Vox, ha fet que aquest pedaç s’hagi aconseguit primer en la política espanyola.
Sí, el preacord entre Pedro Sánchez i Pablo Iglesias és només un bon pedaç. El PSOE i Podem es van afanyar a tancar en menys de 24 hores el pacte de coalició que no van ser capaços d’aconseguir en gairebé cinc mesos: des de les eleccions del 28 d’abril al reial decret de dissolució de les Corts Generals del 24 de setembre. A la literalitat del text em remeto: defensa la vocació europeista d’Espanya, una política socioeconòmica de tall socialdemòcrata i la normalització de la vida política a Catalunya des del respecte a les regles de joc.
Sánchez, en el terreny econòmic, va posar la bena abans de la ferida en plena campanya per curar-se en salut davant de l’amarga victòria que va obtenir a les urnes: va anunciar que Nadia Calviño, ministra d’Economia en funcions i directora general de Pressupostos de la Comissió Europea (2014-2018), seria vicepresidenta. Un avís per a navegants que aclaria l’horitzó per aixecar el veto a Pablo Iglesias. «El cel es pren amb perseverança», ha escrit el secretari general de Podem i futur vicepresident en una carta a la militància.
Ànima reformista
«El cel no es pren per consens: es pren per assalt», havia exclamat el 2014 en l’assemblea fundacional de Podem. El cel haurà d’esperar. Iglesias ha entrat al purgatori: ha avalat l’ànima reformista de l’anomenada ‘esquerra de l’esquerra’ –Alexis Tsipras– davant l’ànima rupturista –Ianis Varoufakis– que al seu dia es van enfrontar a Grècia. Punt 10 del pacte: «L’avaluació i el control de la despesa pública és essencial per al sosteniment d’un Estat del benestar sòlid i durador. El Govern impulsarà polítiques socials i nous drets d’acord amb els acords de responsabilitat fiscal d’Espanya amb Europa».
Salvat l’escull econòmic –justícia fiscal i equilibri pressupostari– en el camí socialdemòcrata de Sánchez, la crisi catalana s’aborda en l’epígraf anterior sense cap referència al «referèndum legal acordat» d’Iglesias: Punt 9: «El Govern d’Espanya tindrà com a prioritat garantir la convivència a Catalunya i la normalització de la vida política. Amb aquesta finalitat, es fomentarà el diàleg a Catalunya, buscant fórmules d’entesa i trobada, sempre dins de la Constitució [...] Garantirem la igualtat entre tots els espanyols».
Vet aquí el perímetre del pedaç. Com diem en català: «Tota la cera és a l’altar». El sector de l’independentisme que es defineix d’esquerres (ERC) haurà de decidir si abona un «govern progressista» o és arrossegat pel tsunami rupturista de Puigdemont –i d’exdirigents de la mateixa Esquerra– i vota ‘no’ al costat de Vox. La negociació exigeix, des de la perspectiva del president en funcions, reflectida en el pacte de coalició, tres condicions: que el Govern deixi d’aclamar les protestes, activi la taula de diàleg al Parlament i renunciï a la unilateralitat.
La veritat sencera
És d’agrair, en aquest context, el manifest Petició pública en favor d’una negociació política sobre Catalunya, rubricat per 235 persones del món de la cultura, el periodisme i l’acadèmia. Sorprèn, no obstant, la segona de les seves constatacions: «Després de la sentència i davant dels greus aldarulls als carrers de Catalunya, el Govern autonòmic català ha sol·licitat establir una negociació amb el Govern espanyol a fi d’abordar el ‘conflicte’. Fins ara aquesta petició no ha sigut atesa». És una afirmació parcial i, per tant, intel·lectualment inconsistent.
Els que vivim a Catalunya sabem que han passat i estan passant moltes més coses, entre les quals, que el president de la Generalitat, en seu parlamentària, no respongui a la pregunta de si avala el repte llançat pels CDR, ‘Independència o barbàrie’. ‘Independència o barbàrie’Aquesta és la veritat sencera. Albert Camus va dir en el seu discurs de Suècia: «La noblesa del nostre ofici s’arrelarà sempre en dos compromisos difícils de mantenir: el rebuig de mentir sobre allò que se sap i la resistència a l’opressió». Intentaré continuar fent-ho. Amb pedaços o sense ells.