No és fàcil fer el pas, hem conviscut amb l’horror tants anys que l’hem incorporat a la nostra rutina com l’exercici matutí o com el vermut dels diumenges, però el dolor ni és aconsellable per a la salut ni et deixa bon sabor de boca. Quan has patit abusos sexuals en la infància, pots intentar ignorar-los per un temps, però mai superar-los sense ajuda. El dolor mai mor, però sí que mata, i ho fa lentament.

Reconèixer que necessites un professional per començar a curar-te és també –paradoxalment– reconèixer que has fracassat, que no has sigut capaç de derrotar el monstre tota sola, que continua allà a l’aguait, disposat a continuar devorant-te. Ens costarà un temps i molt d’esforç adonar-nos que és impossible superarl’estrès posttraumàtic que suposa un abús sexual continuat sense ajuda, sense algú que t’ensenyi a treure’t culpes i a perdonar la nena o el nen que no et van deixar ser.  El primer pas per curar-te és reconèixer que necessites ajuda, tot i que encara no ho sàpigues. És supervivència pura, sempre arriba, en molts casos quan som mares o pares, en altres quan el dolor ens ha guanyat tant terreny que ja ni ens reconeixem, o potser quan comencem a perdre persones importants. La vida avança i decidim alleugerir el pas per atrapar-la. Fer el pas per desfer-nos del pes, curiosa paronímia.

Un periple desesperant

El que ens espera a partir d’aquell moment és una travessia aldesert. Els metges de família de la nostra sanitat pública són els autèntics herois d’un periple desesperant. Fan molt més del que poden. Saben que quan algú entra en la seva consulta demanant ajuda per haver patit abusos en la seva infància, estan davant d’un cas greu, molt greu. Aturen un temps que no tenen per centrar-se en nosaltres, aparquen maldecaps i esquiven el seu propi, conseqüència de les queixes de pacients impacients. Pacients que reclamen els deu minuts que els toquen des de fa vint. ¿Quants minuts li tocaria en el repartiment a un nen, un adolescent o un adult que en una consulta reconeix haver patit abusos sexuals? Impossible quantificar-ho, per això aturen el rellotge quan es troben un cas així, ells i elles humanitzen el sistema. Ens escolten, ens mediquen, ens fan un seguiment setmanal, però no poden fer res més, perquè no hi ha res més.

El sistema sanitari català no compta amb un programa específic i multidisciplinari per a casos d’abusos sexuals en la infància.  T’ho acaba confirmant la psicòloga a qui t’ha derivat amb urgència la teva metge de família: les retallades, la falta de recursos, de voluntat política sembla voler dir sense dir-ho. A l’altre costat de la taula tu i la teva por només encerteu a preguntar: «¿I llavors?». Et recomana un professional privat. «Ho necessites, assegura». Abaixa la mirada, combinació de vergonya i impotència. Final de trajecte per a molts, per als que no poden pagar 70 euros per cadascuna de les sessions setmanals amb un terapeuta.

Algú em va dir fa un temps que els nens no interessen als polítics perquè ni paguen impostos ni voten. Ni puc ni vull creure-m’ho, em consta que hi ha la voluntat de la mateixa manera que m’enerva que no existeixi la urgència. La llei integral de protecció a la infància n’és un bon exemple, gairebé deu anys de treball i de consens i continua esperant la seva sempre imminent aprovació.

Les comissions polítiques no curen, els professionals mèdics sí.

Ningú m’ha explicat el que explico aquí, m’està passant a mi i no hi ha cap raó per avergonyir-me per explicar-ho.