Pensar que l’independentisme català ha revifat el feixisme amaga una consideració prèvia: la igualació dels dos moviments. Així ho creu Eduardo Mendoza, per exemple, en una entrevista a 'La Stampa': l’auge de l’extrema dreta prové d’una “mena d’ofensa nacional” que ha provocat la “reacció visceral de molta gent”. Ofensa i reacció. També ho creu Javier Cercas, al 'Corriere della Sera': “L’extrema dreta neix de la revolta catalana. El nacionalisme crida el nacionalisme, la brutalitat reclama brutalitat”.

Aquesta és la trampa abjecta de qui pretén igualar una reivindicació democràtica (farcida d’errors i ombres) amb un irat, furibund retorn als més elementals principis de l’odi. No és el mateix i, doncs, la relació causa/efecte és una fal·làcia roïna, el recurs fàcil per explicar-ho tot, un bàlsam banal per guarir la nafra.

El mateix Cercas, a la mateixa entrevista, diu que els salvadors d’Espanya són els Mossos d’Esquadra, perquè “s’han comportat com els generals fidels a la República que van combatre Franco”. Maquillar el feixisme és això. Dir-ne “extremistes moderns”, com fa Mendoza, o rebaixar la seva brutalitat a costa d’inventar-se’n una altra d’inexistent.