Em proposo no pertorbar la seva jornada de reflexió amb matèries que puguin acostar-se, ni llunyanament, a aquesta dermatitis política que ens afecta i que ens té a tots amb la pell fina, molt fina, hipersensible. Res de rascades, doncs. Res de dir «a qui li piqui, que es rasqui», perquè fa massa temps que caminem tots amb picor i estem més que farts de rascar-nos. Que sigui aquesta una jornada de descans. Una pausa. Un bany hidratant amb mel i oli d’ametlles. Un reparador inigualable. Un silenci que alleugi.

¿De què parlarem, doncs? Del que es parla quan no es vol parlar del que importa: del temps i del sexe dels àngels. Descarto el tema angèlic per tòpic i absurd, una cosa que no es pot entendre sinó com a metàforad’una ximple i estúpida pèrdua de temps. Facin memòria i diguin-me, de veritat, si han entrat, alguna vegada, en aquesta conversa. O si han sentit algú, alguna vegada, divagant sobre aquest tema. Jo, mai. Deixem els àngels al seu núvol (¡quina sort que tenen alguns!) i nosaltres continuem en el fang.

Parlem, doncs, del temps. Però no del ‘tempus fugit’ ni del ‘carpe diem’, sinó de l’altre, del temps meteorològic: que si per fi ha arribat el fred, que si mai havia fet tanta calor a l’octubre, que si a Barcelona no fa falta abric a l’hivern, que a Madrid, en canvi, tenen un fred que penetra i queda, que si la pluja està desbocada, que si l’huracà, que si el tsunami, que si els pantans a la baixa i el mar cada vegada més alt, que si la terra està que crema i les glaceres es liqüen, que si el canvi climàtic, que si els governs a matar, i sense fer-hi res, que si l’Acord de París, que si Trump ho està fotent tot enlaire... ¿Ho veuen? Impossible. Comencem parlant del temps i acabem parlant de política. De polítiques. I de polítics.

Però no avui. Avui no se’n parla més. Avui toca reflexionar. I demà, votar. Amb el nas tapat, d’esquena i amb el vot de biaix, si cal. Però a votar.

I a esperar que dilluns faci més bon temps.