Va succeir en una d’aquestes facultats universitàries que, segons la tradició local, pertanyen al món de les «lletres». Després d’impartir classe sobre Evolució Humana, m’escarrassava a embalar els que cranis escampats per la tarima de l’aula. Va ser llavors quanl’alumna es va acostar i va dir: «Profe... ¿què és el pH?». Vaig intentar explicar-l’hi capficat entre homínids fòssils i plàstic de bombolles. Era una qüestió important; entre moltes altres coses, perquè per al’anàlisi d’un lloc arqueològic cal discernir si excavem un terra àcid o bàsic. Tenint en compte que l’estudiant volia ser arqueòloga, el seu comentari em va deixar KO: «el pH és de ciències... i jo soc de lletres». La mandíbula d’Homo erectus –una rèplica en resina– es va desencaixar de cop, i les meves òrbites estaven tan obertes com les d’aquella calavera prehistòrica.

Al cap d’un temps, en un altre escenari i amb un altre protagonista, va passar un contratemps semblant; aquí, l’ordre dels factors no va alterar el producte. La facultat era de «ciències» i el subjecte, un alumne de Medicina. Vaig demanar que m’entreguessin un treball sobre el comportament i ecologia dels primers bípedes africans. Els estudiants havien atès les lliçons; explicaven amb descripcions, mesuraments, classificacions, etcètera, més tot el que poguessin trobar en la bibliografia. Havien de redactar unes quantes pàgines; una cosa pròxima a un article de divulgació que poguessin llegir a familiars i amics. Havien de donar curs a un relat personal sempre construït sobre evidències científiques: una mena de conte. La intenció era que s’allunyessin, per uns moments, de fredes dades i xifres per imaginar els nostres avantpassats movent-se per les selves i sabanes de l’Àfrica fa milions d’anys. Un viatge extraordinari del qual vaig haver de despertar; lluny del que pretenia, la meva proposta havia posat nerviós el jove metge: «escriure és de lletres; nosaltres som de ciències»escriure .

L’equívoca, artificiosa i aberrant separació entre «ciències» i «lletres» és un mal enquistat a nivell social. A la colla del barri, almenys en els meus temps, els que estudiaven ciències eren considerats com els més llestos, i els de lletres com els més tontos. Les assignatures de ciències suposadament ern les «os», mentre que les de lletres eren titllades de «maries». Un error popular que adquireix un to dramàtic quan corca les esferes del sistema educatiu. En aquest sentit, discutint amb una elevada autoritat universitària, vaig sentir que les carreres de lletres en tenien prou amb una biblioteca mentre que els flamants i moderns laboratoris eren reservats per a les carreres de ciències. Cras error. Hem d’erradicar imatges estereotipades: ni els filòlegs i els historiadors viuen enclaustrats a polsosos arxius, ni els bioquímics de bata blanca se circumscriuen a provetes i matrius.  

Aprendre sense límits 

El coneixement ha de ser interdisciplinari. No hi ha disciplines més valuoses les unes que les altres. Igual que els directors d’orquestra, i de cine, se serveixen de diferents instruments per a la creació d’una gran obra, l’explorador del saber ha de fer anar totes les eines que li permetin aproximar-se –amb la precisió més gran– al seu subjecte d’estudi. Separar disciplines a dos blocs impermeables perjudica l’educació... el desenvolupament de la Il·lustració al segle XXI. De res ens serviran biòlegs, matemàtics, paleontòlegs, genetistes o físics que elaborin sàvies teories científiques si no són capaços després d’integrar-les a la nostra societat, ni de divulgar-les amb un llenguatge amè i intel·ligible (sento no ser un d’ells). Alhora, de res servirà que les lletres tinguin por dels números, fórmules i elements químics. Tots els llenguatges de la saviesa són tan apassionants com necessaris.

Richard Dawkins, al seu llibre ‘Destejiendo el Arco Iris’ (Tusquets Editores), escriu: «La sorpresa reverencial que la ciència pot proporcionar-nos és una de les més grans experiències de la qual és capaç la psique humana. És una profunda passió estètica comparable a la música i la poesia més sublims». Dawkins, a més de les seves aportacions científiques al terreny del’Evolució, ha rebut prestigiosos premis de literatura. Les «lletres» no estan renyides amb les «ciències», i viceversa. Són un tot.tot Sense anar gaire lluny, Leonardo da Vinci, Anne Lister, Santiago Ramón i Cajal i Jordi Sabater-Pi, amb les seves il·lustracions, també ens van ensenyar que l’art és ciència i la ciència és art. L’important és aprendre sense límits.