Molts som fans de Rafael Santandreu. Psicòleg i creador del ‘best seller’: ‘L’art de no amargar-se la vida’. Un manual sobre la felicitat basat en la psicologia cognitiva. Des que vaig conèixer Rafael una tarda de tertúlia a TV-3, em vaig adonar que les seves frases es ficaven dins del meu cap i ja no sortien mai. També em va fascinar la seva enorme ambició (positiva per descomptat) i vaig pensar que arribaria molt lluny. Així ha sigut. Les seves conferències tenen un munt de visualitzacions a internet i ha escrit molts llibres més. Tot i que el primer continua sent per a mi, el millor. El llegeixo i el rellegeixo quan ho necessito o si sento que em perdo.
Després de la primera lectura, vaig trucar a la seva consulta i em vaig decidir a practicar la seva teràpia. Volia provar si el mètode funcionava i els puc assegurar que, en el meu cas, va funcionar. La teràpia racional es podria resumir en una frase del filòsof Epictet que deia el següent: «No ens afecta el que ens passa, sinó el que ens diem sobre el que ens passa». Fa poc, en un retir a Andorra, vaig topar amb una nova conferència de Rafael i allà vaig descobrir un dels seus últims ensenyaments: Renuncia i accepta. Ve a dir una cosa tan simple com que cada renúncia, ens porta una cosa positiva. Des que vaig escoltar Santandreu, que no paro d’aplicar això a pràcticament tot el que em produeix dolor, malestar o tristesa.
La pèrdua d’un animal de companyia
El primer va ser la mort de la meva gossa. El patiment de perdre un animal de companyia és tan gran, que sembla impossible renunciar-hi i alhora acceptar que hi hagi res de bo. Però ho vaig aconseguir. La renúncia va ser obligada, no podia permetre que patís ni un segon més. Hi vaig renunciar per donar-li el final que es mereixia. ¿I que vaig acceptar a canvi? Llibertat. Soc soltera i no tinc fills. Els animals de companyia són adorables, però ens lliguen. Ara soc lliure. Puc fer el que em dona la gana sense retre comptes a ningú.
Aquesta va ser la primera gran renúncia, després en van venir més, potser més superficials però igual d’incòmodes. Renunciar a alguna cosa no és gens fàcil. El meu mòbil, per exemple. Me’l van robar davant els meus nassos. Gairebé m’agafa alguna cosa quan me’n vaig adonar. Renunciar a un iPhone 8. ¿Això qui ho supera? Doncs jo us ho dic. Un iPhone X. Fàcil. El pago a terminis i aquí no ha passat res.
Després hi ha renúncies molt més profundes. Renuncio a tenir una casa amb piscina, però accepto els meus amics rics que sí que la tenen i em conviden. La vida és meravellosa, si encertem al mirar-la. Només s’ha de canviar el sistema de valors i ordenar les prioritats. La cosa m’anima de tal forma, que quan em passa una cosa dolenta, em nego a no trobar l’acceptació positiva. Costa canviar i costa acceptar que les coses canviïn pel seu compte. Si la vida només fos escollir camins, tot seria més fàcil. ¿Que no t’agrada aquesta feina? Deixa-la. ¿Que t’agradaria saber cantar? Apunta’t a classes de cant. ¿Que no suportes la teva mare? No la truquis ni la vegis.
Una reacció d’angoixa màxima
El problema ve quan les renúncies no les decideixes tu. La mort d’un familiar, l’abandonament per part d’una parella o que una baixada de tensió es carregui totes les fotos del teu ordinador. I quan dic totes, dic totes. Em va passar la setmana passada. La meva primera reacció va ser d’una angoixa màxima. Pensant en la teràpia de Rafael no aconsegueixo trobar la solució. ¿Què caram he d’acceptar? ¡Se m’ha esborrat tot! ¡La meva vida, el meu passat! Vaig respirar profund tres vegades i vaig començar a pensar en l’última vegada que havia mirat aquestes fotos. Llavors em vaig adonar que no hi havia de renunciar. Que aquesta renúncia minúscula formava part d’una altra de molt més gran, que feia anys que estava amb mi, però que no volia veure. L’era analògica. Guardar fotos ja no té cap sentit. Vivim en un món efímer. Només compta el present i no hi ha cap necessitat ni temps de veure fotos del passat. Que si vull mirar alguna cosa, el que he de fer és entrar a les meves xarxes socials. Allà hi és tot.
¡Quin alliberament! Renuncio a tota la meva fototeca i accepto les mil hores que guanyo. Les que hagués gastat ordenant, classificant, veient i decidint què caram feia amb tot aquest material. I assumir que les fotos de les xarxes també desapareixeran. Perquè no ens enganyem, les coses canvien amb tanta rapidesa que, d’aquí a cinc anys, les fotos del meu Instagram ja no hi seran. Ja no existirà aquesta xarxa social i ho penjarem tot a un altre lloc. ¡O a cap! Potser algun dia renuncio a les xarxes i accepto la vida física a canvi. No ho sé. En qualsevol cas això a mi em serveix.
I acabo amb la meva última renúncia. Encara que no s’ho creguin, sempre he volgut participar en la mesa electoral del meu barri el dia de les eleccions. No m’hi han cridat mai. Aquest any, que he votat per correu perquè me’n vaig de viatge, rebo una carta que em cita per ser segona vocal. Apareix el sentiment de ràbia una altra vegada. Però hi renuncio i accepto el meu viatge al Carib. Què hi farem.