Ja tenim programa doble familiar per a Halloween. M’és igual si és una tradició importada, si no fa tant no s’havia popularitzat aquí. Tant de bo de nena hagués vist els comerços adornats amb carbasses. ¿Hi ha cap cosa més tendre que les fleques amb aranyes peludes vigilant els dònuts? Tant de bo els meus pares m’haguessin disfressat de bruixa, o d’esquelet, per compensar el trauma d’haver de vestir-me de castanyera a l’escola. I sobretot tant de bo haver passat la nit de cada 31 d’octubre desperta veient pel·lícules de por (el meu primer programa doble va ser ja en l’adolescència). Per això em molesta tant aquest gest ignorant i cínic de considerar Halloween un mer invent comercial. També per això m’enfado quan algú m’insinua que si a casa ho celebrem amb els nens és més per mi que per ells. És per mi, clar: he de recuperar el temps perdut. I potser m’excedeixo una mica amb els ornaments. Però sobretot és per ells.

Celebrar Halloween amb els meus fills em sembla un gran pla perquè implica dues coses que considero realment valuoses. Una, dedicar-li junts un vespre, fins i tot un cap de setmana, a la fantasia. Així, en brut, amb les seves històries de foguera, els seus escenaris impossibles i els seus monstres, sense haver de vigilar i mesurar tota l’estona com es relacionen el real i el fantàstic. Tenir aquesta opció en la infància em sembla una cosa bonica. Una altra cosa que adoro de Halloween és poder descobrir-los el cine de terror, la meva debilitat més gran. Estic tranquil·la perquè, excepte si no els agraden (no sé si estic preparada per a això), creixeran veient pel·lícules de por perquè és un gènere popular. Però no puc evitar sentir que faig una cosa important (almenys ho és per a mi) quan els introdueixo en el cine de terror. M’emociona triar les pel·lícules –pensant en l’edat que tenen i en les coses que els espanten–, endevinar quins monstres els cauran bé o calcular en quin moment fliparan o faran un salt. Segur que em passo d’ingènua i optimista, però sento que fent això els dono certes eines per disfrutar de la fantasia i relacionar-se tant amb el cine com amb el món.