Quan parlem del‘brexit’solem situar el focus en el populisme i en la campanya gràcies a la qual els antieuropeistes van guanyar el referèndum del 2016. Tinc la impressió, no obstant, que això és mirar més el dit que la lluna, en el sentit que el primer i més important és esbrinar les causes que fan que els ciutadans d’un país avançat optin per sortir de la UE, sortir de la UE el que a molts ens sembla un autèntica equivocació, que fa malbé el projecte europeu, però, sobretot, fa mal als ciutadans del Regne Unit, tant als del ‘leave’ com als del ‘remain’.
Pel que fa a la campanya del ‘brexit’, potser val la pena fer notar que el populisme de dretes –també existeix el populisme d’esquerres–, joc brut idemagògia a banda, va demostrar ser més sofisticat i més innovador que els partits convencionals quant a l’ús de la comunicació i la propaganda, en especial d’internet i les xarxes socials.
Globalització i por del futur
Però és evident que les campanyes tenen èxit si connecten amb les emocions, les creences i els valors profunds de les persones. La globalització i la por del futur, els prejudicis en relació amb la immigració o, entre d’altres, els avenços com el reconeixement dels matrimonis homosexuals i del paper de les dones han provocat –tot junt– una reacció d’una part de la població que se sent entre desconcertada i enutjada, trepitjant un terreny amenaçador. És el que Pippa Norris i Ronald Inglehart han batejat com a ‘cultural backlash’. Una reacció negativa davant els canvis. Una reacció de retorn al que és conegut, al que és aparentment segur.
Pràcticament a tot Europa s’estan produint dinàmiques similarsEuropa , condicionades sempre naturalment per les circumstàncies i els contextos de cada lloc. Molts ciutadans se senten amenaçats i tenen por, i, en aquesta situació, el retorn instintiu a un passat sovint idealitzat, el refugi en el que se sap, en la mateixa identitat, és una reacció habitual. Més encara en un país amb una identitat forta, geogràficament externa al continent i amb una història imperial darrere com el Regne Unit.
Existeixen causes, en aquest cas específiques de la UE, un projecte que continua sent vigent per a molts –entre els quals m’incloc–, però que és innegable que ha deixat d’il·lusionar. En bona part per la seva desconnexió, el seu aïllament, dels ciutadans i les societats, al servei dels quals ha d’estar. Molts perceben la UE com un ens sovint indesxifrable, gairebé abstracte, que, no obstant, pren decisions que afecten creixentment la vida quotidiana de la gent.
Resulta inseparable d’aquest problema el greu dèficit democràtic de la UE, que continua sent un club d’estats i controlat pels estats. Mentrestant, els ciutadans observen com les grans decisions no es prenen a l’Europarlament, on s’asseuen els representants que ells han votat, sinó a través d’estratègiques, egoistes i sovint cíniques negociacions entre governs.
L’egoisme dels estats de la UE
Cada vegada és més accentuada la deriva dels governs cap a la defensa dels seus propis interessosmés que dels del conjunt d’Europa. Cada vegada es tracta més d’anar a Europa a treure tantes coses com es pugui i procurant donar el mínim. Els governs estatals, a l’optar més per la defensa dels seus propis interessos que per la cooperació, projecten la imatge que ni tan sols ells mateixos creuen realment en el futur de la UE.
A sobre, el que es va dir «la identitat europea» continua sent molt feble i superficial, segurament més que abans. La identitat europea no té prou força de tracció davantl’egoisme dels estats, que, com dèiem, estan obsessionats per guanyar força negociadora i per subratllar les seves respectives identitats.
Amb tot, a Espanya el moviment antieuropeu té poc impuls, tot i que el desencant, crec, sí que és notori. Penso que tres factors poden ser rellevants a l’hora d’intentar explicar-ho: el primer, que Espanya ha sigut una de les grans beneficiàries –econòmicament, però també en altres sentits– de la UE. En segon lloc, a Espanya Europa ha anat associada amb la llibertat, la modernitat i el desenvolupament. La idea europea va aparèixer com la principal finestra al món, el cel obert, després de tants anys de foscor franquista. Finalment, perquè la identitat espanyola és feble, i ho és perquè la dreta s’ha apropiat de la bandera i perquè Espanya mai ha sabut integrar la diversitat interna, mai l’ha vist com la riquesa que és, sinó que per a molts constitueix una destorb molest. Un problema o un obstacle que s’ha de treure.