Mentre escric aquest article els set jutges del procés estan acabant de firmar una sentència que serà històrica, que no agradarà a ningú i que cap moment semblava l’adequat perquè es donés a conèixer. Al final, ens hem assabentat que als líders del procés els condemnen per sedició i no per rebel·lió, gràcies a una filtració d’última hora, que per a més nyap ha coincidit amb la recepció reial de la festa nacional i amb el jutge Marchena de grupet en grupet, intentant amagar-se.
Fa setmanes que especulem sobre la duresa de la condemna del procés: ¿serà rebel·lió?, ¿serà sedició? Al final s’ha imposat la tesi de l’Advocacia de l’Estat que, a l’arribar Pedro Sánchez a la Moncloa va decidir acusar per sedició, un canvi de criteri en contra del cap del departament penal de l’Advocacia, Edmundo Bal, que va ser cessat i –com són les coses– va acabar sent diputat per Cs. Espero amb interès llegir els 500 folis de la sentència per saber com explica que acusats pel delicte més greu contra la Constitució acabin sent condemnats per un delicte d’ordre públic, com es traslladaran aquests delictes a la justícia europea en una nova euroordre contra Puigdemont, quines consideracions farà la sentència sobre el que va passar a Catalunya, tenint en compte els molts processos que estan oberts al TSJC i a l’Audiència Nacional contra la Mesa del Parlament, la cúpula dels Mossos, càrrecs de l’administració, organitzadors de l’1-O i alcaldes i sobretot, quina jurisprudència establirà en el futur i el seu efecte sobre el Codi Penal.
La sentència no acontentarà ningú. L’independentisme es temia el pitjor, arribant a altes cotes de victimisme, pronosticant sentències duríssimes alhora que exigint l’absolució dels seus líders. El mateix Quim Torra ha insistit públicament i de forma reiterada amb la seva fanfarroneria que no acataria la sentència si no és absolutòria i porta setmanes animant la societat civil a la mobilització i a la desobediència en resposta al que considera la culminació de l’acció repressiva de l’Estat contra Catalunya.
Al sector més dur de la dreta espanyola els semblarà insuficient qualsevol condemna que no sigui per rebel·lió i a la màxima pena possible i criticaran durament el Tribunal Suprem per ser tous amb els «colpistes» catalans i una mostra més de la debilitat institucional a la qual Sánchez i «la seva colla» ens han portat. Ja han començat a exigir que no hi hagi indults.
El Govern de Sánchez, a qui la sentència agafa en funcions, està obsessionat a «no posar gasolina al foc» però la situació no pot ser més incendiària quan el centre polític l’ocupen els extrems, marginant qualsevol intent de moderació a les bandes. La indignació i el dolor per les condemnes als líders independentistes és legítima. Les pròximes setmanes el soroll serà eixordador, però en algun moment s’haurà de deixar de cridar i començar a parlar. Quan acabi la justícia haurà de començar la política.