S’acosta la sentència de l’1-O. I de la mà, el ’tsunami democràtic’. No sabem gaire bé què serà, però segur que ens n’assabentarem. Com a aperitiu, cinc marxes populars de tres dies. La idea és paralitzar Catalunya. S’intueixen tres reaccions: entusiasme dels que s’apunten a tots els actes participatius del procés, decepció dels que només veuen en la proposta una gimcana frívola i fatiga i irritació entre els que no combreguen amb la independència. Els organitzadors titllaran aquests últims d’insolidaris. Asseguraran que les protestes defensen la justícia, la democràcia i la llibertat. Aquestes paraules tapadora que sempre utilitzen per parlar de la independència.

L’intent de paràlisi del país pot ser l’¿últim? gran acte del procés, aquest moviment emocional capaç de fagocitar-ho tot, des de partits, idees i lluites. Ara també utilitzarà els presos. La seva sentència donarà impuls a un independentisme sense nord. Però, ¿per què? Ni arribarà així la independència ni millorarà la convivència. Moure’s per moure’s per mantenir-se en el poder. I sense cap pla real de futur. Catalunya paralitzada per les quimeres.